Somnàmbul

Allà baix, tot havia perdut el sentit.

Algun cop, qualque va tenir-lo?
Només durant mil·lèsimes de segon vaig pensar que podia tenir-lo, que podia trobar-lo. Però no, m’estava confonent. L’únic que tenia sentit era el moment present.
Podien haver passat hores. Potser només minuts.
Jo vaig sentir-ho com dies.

La meva ment, veloç, no va deixar de connectar raons, veritats, sentiments, capacitats; hipocresia humana, incoherències, situacions intolerables, antipatia generalitzada; monotonia, falta de somnis, d’inquietuds, de lluita.
Falta de riures sincers i felicitat momentània.
Falta de l’èxtasi que em feia sentir viu. I si no m’ho sentia, ho estava?
No sabia com trobar resposta al què era, qui era, o si encara era.
No hi havia res allà que em fes tornar.

Tot estava en moviment, però si em fixava bé, trobava un patró cíclic, un ordre desesperant, un buit existencial. Mòmies, zombies, robots: tots morts. És que jo era l’únic viu que quedava a la terra? A l’univers? M’havia cansat de buscar esperança entre tants cossos perduts de por; d’esperar la llum d’un túnel negre i ombrívol que es feia infinit; i si la vida s’anava a acabar, què feia buscant entre tants cadàvers? Potser es va acabar fa temps i tenia els ulls tancats. Potser vivia en un indret on tothom moria al néixer.
He volgut ser com ells, els he envejat. No veure, ni pensar, ni ser, ni somiar. Sobreviure i existir. Res més. Per què jo havia de ser diferent de la multitud?

Un neix sense vida o el maten?
Tant si val: amb mi no ho havien aconseguit, però em sentia diferent, desplaçat, fora del meu hàbitat. No trobava llar en aquesta terra, o potser era aquesta vida, aquesta època, aquest moment. No em trobava ni em trobaria ningú perquè ningú mirava amb el cor.

A qui gosi llegir-me quan ja no hi sigui aquí.

De mort a mort,
Manel.



Les últimes paraules d’un jove viu van arribar a les meves mans després d’escoltar-lo cridar. Escrivia des d’allà dalt i jo l’observava absent, silenciosa, invisible als seus ulls. Tot i així, semblava veure-ho tot. Tenia la mirada clara, brillant. Les llàgrimes contingudes guardaven tristesa, solitud, i tanta saviesa que feia por, tan jove i inexpert, el que podia arribar a fer si no expressava tot el que amagava dins. El seu món interior cridava per sortir i potser mai ningú va voler escoltar-lo, o no van saber entendre’l.

Es va aixecar i vaig témer. El seu cos semblava flotar, com portat d’un altre planeta, com vingut de molt lluny per observar tota aquesta decrepitud.
A la vora del límit terrestre mirava més enllà. Potser somiava amb volar, o gaudia del vertigen, o respirava l’últim aire del vespre.

Quan va agafar el cotxe, va volar veloçment, el vertigen el va fer sentir viu i es va ofegar amb el seu últim alè.

Ball de supermercat

Les primeres notes a sonar són les del meu cor, que abans de veure’t ja et sent. Cega d’amor, de passió, d’uns nervis eixordadors. Cega, però seguint els teus peus, els teus passos, tots els teus moviments.
Començo a dansar ben forta, decidida, valenta. Ho tinc clar: sé per on anar i he d’aguantar fins al so de les últimes notes. Però un cop més, en tocar-me els teus ulls, jo ja estic perduda. On he de posar les mans? Sembla que tu ho tinguis tot estudiat i no hi ha una cèl·lula del meu cos que se’t resisteixi.
Evito mirar-te. Un mínim contacte em fa tremolar. T’escolto molt a prop i sento el teu riure conscient de la debilitat que em causes; la teva mirada m’instiga a mirar-te i jo lluito, perquè no vull caure amb tanta facilitat.
Però em tens, i ho saps. Soc tota teva des que vaig veure la teva ànima en els teus ulls i la vaig estimar inconscientment.
Intento no caure pel meu propi pes: em costa tenir força quan tot tu em treus l’energia, l’absorbeixes, la fas teva, i et quedes una mica de mi. Em costa no entrebancar-me amb els teus peus, les teves cames, els teus braços i cada part del teu cos. Em costa dominar-me perquè ja no sé on soc, ni qui, ni cap a on vaig, però porta’m així, no em deixis, continua com ho estàs fent, i anem allà on tu vulguis fer-me arribar.

Ja marxo, ho sento. Tant tu com jo sabíem que això anava a acabar. S’acaba el primer ball, però la música continuarà. El meu cor no pararà de bategar fins que no estigui ben lluny, i tot i així, et continuaré sentint en mi.
Una última mirada. Recullo les meves coses en direcció a tu. No et veig del tot: aquests temps no ens deixen veure’ns sencers. Però el miro i et dic adéu, no amb la mà, ni amb el somriure profund que no pots contemplar; et dic adéu amb els ulls i els teus brillen de complicitat.
Els quatre protagonistes d’aquest ball estan extenuats de tanta intensitat. Els únics testimonis de tota aquesta dansa s’han de separar, i desitgen, i saben que d’aquí a una setmana es tornaran a trobar.

Ball interminable: no recordo quan va iniciar i el meu cor no dona mai l’última nota.

Ens tornarem a veure

Feia molt que no la veia passar pel meu bar. No obstant, la reconeixeria en qualsevol lloc d’aquest món. Segurament, no seré l’única persona que no podrà oblidar-la mai. Tant ell com ella tenen un carisma especial, i tenen essència, que ja és molt dir últimament. No sé, semblaven criatures d’un altre món, com caigudes d’una altra època o vida.

Quan van començar a venir al meu bar, l’Agus caminava com si res importés. Ho tenia tot controlat perquè res del que passes l’importava suficient. Un noi, home, adult o jove, bastant volàtil. No tenia edat. Corporalment s’apropava als 30 segurament, però la seva ànima no tocava la terra, i no sabia quant duraria en aquest món. Sens dubte, no estava fet per viure’l. Sempre un pas per davant de tothom, feia jaque en totes les tirades, tenia un objectiu al seu camp de visió però no en la seva vida. Vivia com si no hi hagués demà, vivia per impressionar i ser recordat, perquè sabia que el seu demà podria no arribar mai. Tenia fantasmes, monstres, una veu que afogava a les nits, i no tenia filtre per parlar: el seu discurs estava ben format i cada paraula era un tir al cor de qui l'escoltés, només havies d’esperar a que portés unes copes de més i aguantar la seva xerraria fins arribar al llit. Molts cops, per no dir la majoria, arribava ben acompanyat a casa, però hi havia un petit percentatge de nits en les quals tancava el bar i era jo l’afortunat d’acompanyar-lo al llit, literalment, però sense un final feliç. Van ser poques però suficients per saber que un dia, aquest món, se’l carregaria.

Ella, en canvi… Mirava com si tot importés. Cada detall, cada veu, cada gest, cada persona. No mostrava indiferència per res, no obstant, quan et mirava, només et veia a tu. Les poques converses que vam tenir van ser per cortesia, però sé que ella posava tota la seva ànima en cada paraula, res ho deia per dir, i cada rialla sortia de ben endins. No tothom tenia la sort de compartir aquest mínim contacte amb ella, i jo sabia que cada persona en aquell bar el volia tenir, o volia que desaparegués, que deixes de generar aquella energia que dirigia tots els ulls cap a aquell racó del local. La jove portava moltes vides al món, molta experiència carregada a l’esquena, i transmetia la força suficient per aguantar un centenar més. Tampoc era pas el seu moment temporal, tanmateix, estimava el món com si cada indret fos la seva llar i no es cansés de conèixer-la, tant la llum com la foscor. Era la seva essència, la forma de captar tota l’energia d’aquell bar, i la seva eterna rialla, els motius pels quals mai l’oblidaria i desitjaria cada dia, i cada nit, que tornés a trobar-se amb el seu amant en el meu local.

Tot el que sé, és el que em va explicar ell l’última nit que es van veure. I estic segur que no era tota la veritat, però mai vaig tenir l'oportunitat de contrastar la informació. Aquella nit, ella estava tan espectacular com sempre, i no ho dic pas per la vestimenta: era el seu somriure, els particulars llavis vermells, i els ulls expressius i axispats sense la necessitat de cap substància. Era ella, forta i alegre, tan disposada a escoltar, i a estimar. I allà estava ell, que no tenia un dia massa pitjor que els altres, però tampoc millor, i ja havia fet callar moltes de les veus que li preguntaven què faria demà i quina era la seva meta per continuar.

Quan es veien, s’abraçaven. No entenia molt bé per què, però no es rebien amb un petó, ni dos. S’abraçaven. Ella desprenia tota la seva calor, i ell l’absorbia fins que estava una mica millor. Ella somreia agraïda d’una nit més amb ell, a sabiendas que en un segon s’esfumaria de la seva vida, i tan volàtil com era, fugiria per seguir volant en soledat. Ell l’apartava una mica cada nit, s’allunyava subtilment i la feria intencionadament per no ferir-la futurament, quan ja no pogués controlar els seus actes, ni els seus sentiments.

Aquella nit no li va dir a ella, però m’ho va dir a mi. No van acabar com sempre, al seu llit. La jove va marxar descol·locada, amb un somriure desfet i els ulls amb una brillantor prèvia al plor. Vam tancar el bar els dos, i en aquell instant, el plor que em va sorprendre va ser el meu. Portava tota la nit pensant en ella, en els ulls tristos, en tota l’energia perduda, dispersa sense cap direcció entre les quatre parets del meu local. Vaig guardar-me les llàgrimes per a mi, però vaig veure a l’Agus, amb somriure trist i els ulls vençuts, i no vaig poder contenir el crit:

- Què coi has fet! Saps el que més mal em fa?! Que ho tenies tot planejat! Sempre ho tens tot planejat, els actes, les paraules, les teves expressions. Has jugat les teves cartes de puta mare i has guanyat, però l’has perdut, imbècil, has perdut la persona més autèntica que ha passat mai per aquest bar...

I mentre jo li deia aquestes paraules, ell començava a cantar:

- I hurt myself today, to see if I still feel. I focus on the pain, the only thing that’s real...

Estava cantant Hurt de Johnny Cash com si fos seva!

- Si penses una mica, només una mica, ho entendràs -em va dir, i va seguir cantant- And you could have it all, my empire of dirt. I will let you down. I will make you hurt.

Em va sobtar tant! Però vaig riure amb ell. Tenia tota la raó, i segurament, jo hauria fet el mateix. No el puc culpar. Ho ha fet malament, però es va sentir atrapat i havia de conseguir fugir d’alguna manera. Fugir d’ella, de la seva essència, del seu caràcter acaparador i tan jovial. Fugir de tota la vida que desprenia, convençut que ell mai li compensaria, ni seria suficient, ni l’estimaria de la forma que ella estima. Poques persones estimen com ho feia ella, i moltes després de l’Agus marxarien de la seva vida per aquesta maledicció, o benedicció.

- Només hi ha una cosa que no puc controlar i m’està matant: estimar-la, i fer-ho tan malament.

La seva declaració d’amor va ser l’últim que va dir en tota la nit. El vaig porta a casa, el vaig ficar al llit, i no vaig tornar a saber res d’ella, fins al dia d'avui.

Va entrar al bar molt lentament, mirant totes les parets, tots els racons, però sobretot, va parar la vista als quadres de les parets. Eren dones: rostres, de cos sencer, i amb tots els colors de la paleta. Però en aquelles figures femenines va trobar trets i faccions que li recordaven a si mateixa. Cabells rojos, rialles de llavis vermells, ulls petits però expressius, i altres aspectes del seu cos que algun cop l’Agus va admirar i ella va amagar avergonyida. “Em toques com si em pintessis”, li deia ella mentre l’acariciava per tot el cos. “T’estic pintant”, responia ell, amb els ulls tancats, memoritzant cada detall.

No deixava de somriure, allà parada, tan viva com sempre. Els seus ulls brillaven tant, que en qualsevol moment traurien un mar de llàgrimes de felicitat, melangia i amor. Es va apropar a mi amb el mateix somriure de fa uns anys. Jo encara l’estava admirant.

- Quim! Encara continues aquí? Han passat uns quants anys, i això continua igual! Has cuidat bé el teu racó del món, eh.

- Bonica! Quant de temps! I encara recordes el meu nom. No deixaràs mai de sorprendre’m. Com estàs? Què et porta per aquest indret?

- Qui em porta aquí, diràs! Qui vols que sigui… Però el porto jo, al mateix lloc on tot va començar, i d’alguna forma, també on va acabar. Tu… L’has tornat a veure?

- Sí. Aquests quadres, com et pots imaginar, són tots seus. Són macos, veritat?

- He vist la firma… Són preciosos, com tot el que pinta. Saps que mai em va voler pintar? Quan vam estar junts, vull dir. I no és per ser egocèntrica, però aquests retrats…

- Sí, és clar, ets tu! Et veig en cada un d’ells.

- I què fan aquí?

- Els va portar ell. Primer em va preguntar si voldria penjar algun dels seus quadres en aquestes parets, i quan me'ls va ensenyar… Vaig entendre perfectament per què volia que estiguessin aquí. I ha tornat molts més cops després d’això. Sempre sol, a prendre una cervesa, escoltar música i donar-me conversa. Res més. Durant aquests anys ha canviat molt. És molt més… com tu, no sé com dir-ho. Abans no l’importava res, i ara, tot ho vol. Té fam, fam de vida.

- Quim, quan arribi, no li diguis que hem tingut aquesta conversa, si us plau. Vaig a seure. Gràcies, de veritat. Aquesta és la veritat que volia conèixer, i sé que no hauria sortit d’ell. Gràcies.

Em va somriure com va poder. No va ser pas forçat, però sé que estava molt a prop del plor. Dins seu, tot era un caos: les peces del puzle que mai havia resolt estaven tornant a moure’s, col·locant-se al seu lloc. No era això el que estava buscant, però l’univers li va oferir el que tant havia desitjat en el seu moment.

Vaig apropar-me a la taula per portar-li la cervesa que bevia quan venien els dos.

- Saps per què li he demanat de veure’ns? -em va dir, mirant-me als ulls- Perquè li vaig prometre que m’il·lustraria un llibre.

Vaig riure. I ella també.

- Sí, aquesta és la mentida que no t’has cregut ni tu, ni jo, ni es creurà ell. Però necessitava una justificació coherent per tornar-lo a veure, i sé que ell no ho hagués fet mai, de citar-me. Quan he entrat, m’he adonat que no hauria d’haver esperat tant, que els sentiments no obeeixen la raó. Però, tot passa quan ha de passar. Em faries un favor? Podries posar We’ll meet again, de Johnny Cash?

Em tinc i em perdo

Em costa veure'm. Buscar-me és una recerca diària que m'allunya de tot, i m'apropa a mi. I Tot s'allunya perquè si no m'entenc ni jo, qui m'entendrà?
Però tampoc tinc la inquietud d'explicar-me i és que potser no vull que ningú em vegi, que ningú em trobi. No puc deixar-me veure si ni jo sé qui sóc, ni sé què mostro de mi a l'exterior.
Penso massa i ho sento tot. Sento que espero massa de tot i de tothom i arriba el que ha d'arribar, però no sé si rebo el que he de rebre.
No vull jutjar, no obstant, no entenc el comportament humà, ni el vici, ni la necessitat de fer mal, o de fer-se-la a un mateix.
Per què no invertim més temps a escoltar-nos i menys en torturar-nos? Fer per fer, patim per patir, i al final, poques persones prenen la decisió d'aprendre del trajecte, perquè la majoria es martiritza amb el mateix mal, té pensaments egoistes i avars, i volen conquerir sense pensar en les destrosses personals.
I jo no deixo de pensar, de pensar-me, de trobar-me i perdre'm a l'instant. De preguntar-me on coi és l'error, el problema del meu patiment intern, del meu inconformisme, de les ànsies de més.
On marxo quan fujo?
Què busco en la recerca?
Qui m'acompanya en el camí?

Qui em té lligat el cor perquè no marxi, però el deixa podrir i consumir sense donar-li amor i afecte a canvi?

Què vull que tant busco?
Que vull abandonar sense valor a una explicació?
Explicacions són el que em dec, però estic farta d'escoltar-me, perquè m'entenc però no sé què he de solucionar ni com fer-ho per poder continuar endavant.

Consumiéndome

A veces me da miedo sentir tan fuerte este "Hambre Invisible" que lo quiere todo y no se sacia con nada. Es inevitable, inexplicable, interminable y eterna. O ojalá lo sea.
No sé salir de aquí, ni concebir otra forma de vida fuera de la inquietud del seguir haciéndolo todo por no poder estar quieta.
No, no me concibo sin movimiento, estancada, vacía y muerta. No me perdono ni un segundo no sentido, ni infeliz por no estar cómoda, por sentirme fuera de lugar o lejos de mí. No me permito no ser yo, no amar todo lo que hago y hacer lo que me apasiona. No puedo parar de aprender, de descubrir, de conocer y de encontrar. No quiero perder la oportunidad de nada ni de nadie, porque todo pasa, está pasando, y quiero que pase por aquí, por dentro de mí.
Mi mundo interior siente ansias de vida, de sentir, de encontrar la misma ingravidez en otros ojos.
Siempre con la sensación de estar volando, de estar de paso, de chocar con miles de esencias que no sienten la existencia, y de rozar a otras que deslumbran, que son vida llena, completa y explosiva.
Sentir que el cambio es necesario, que el movimiento siempre aporta cosas nuevas y que sin sorpresas uno no aprende, ni se conoce, ni explota todo el potencial que guarda dentro. Que soy estrella fugaz que no quiere aterrizar ni estallar, que busca nuevas estrellas que conocer, planetas, asteroides, meteoritos e incluso agujeros negros donde perderse.
Que busco más y siempre encuentro sin saber qué quiero encontrar.
Que lo quiero todo y vivo despacio y con prisas. Que aprecio lo que pasa como si fuera breve, y amo lo que se queda para que no se vuelva a marchar. Que tengo miedo a perderlo todo o a marcharme yo. Que me pierdo en cada esquina y me vuelvo a conocer.
Que no sé quien soy y lucho por quien quiero ser y lo que quiero llegar a ser. Que todo se me escapa, como el tiempo, el viento, el frío, y el olor de tu piel. Que todo permanece en algún lugar de mi interior más tiempo del que está fuera, y vuelve a mí de vez en cuando para hacerme sentir de nuevo.
Que todo lo que he vivido me ha hecho así, pero son las ganas de seguir viviendo las que me llevan hasta allí, hasta aquí, hasta mí.

Inèrcia

A vegades m'agradaria ser lliure.
Ser lliure com qui no espera res de ningú, com qui no té fe en la humanitat i no li cal estimar.
Lliure com qui no li cal ser estimat.

Voldria ser lliure per volar alt, sense pensar en totes les persones, coses i sentiments que deixo a baix.
Voldria no tenir una àncora al cor que es queda atrapada en tantes roques que no senten res.
Voldria no tenir les ales mullades per les llàgrimes, les meves i les dels altres.
Voldria que ningú mates a perdigons els pardals que tinc al cap.
Voldria nadar lluny sense por a ficar el cap en tanta immensitat, on no es veu res, però milions d'incògnites s'amaguen, desitjoses de respirar l'aire que a mi em falta.
Voldria sentir-te al costat sense sentir soledat.
Voldria estimar-me en silenci i fer callar el meu espant.

A vegades m'agradaria ser lliure, i d'altres, la inèrcia m'atrapa, m'ofega i em mata.
La inèrcia que calla veus i inquietuds.
La inèrcia que crea roques sense sentiments.
La inèrcia que apaga plors i eixuga llàgrimes.
La inèrcia que mata els pardals del teu cap.
La inèrcia que no deixa que et llancis a la mar.
La inèrcia que amaga la soledat.
La inèrcia que no et deixa estimar.

M'agradaria ser lliure, però no si he de pagar el preu de deixar d'estimar l'humà.

Oscuridad

Lo echo de menos todo, pero no a ti.

Echo de menos esos ojos que miran directamente al alma, que ven todo lo que tengo por sacar, por contar, por llorar, por reír, por sentir. Esos ojos introspectivos que no tienen miedo a expresar, que tienen brillo suficiente como para iluminar toda la oscuridad y que me defienden de mis miedos, retándome a superarlos. Esos ojos... Y qué daría yo por ver esos ojos mirándome, como nadie me ha mirado; desnudándome, sin necesitar de perder ropa alguna; haciéndome temblar de tanta energía que transmiten.

Echo de menos respirar consciente de que lo hago. Cerrar los ojos y sentir tranquilidad. Que no me falte nada y vuelva la seguridad. 

Echo de menos la mano que me sujeta sin ser consiente de que me mantiene de pie, estable y sólida, aunque un huracán nos arrasara. Ya no es el exterior el que me asusta. Es de mí de quien necesito protección, y no sabes como agradezco ese abrazo que me recuerda que sigo aquí, y que sigo viva.

Y echo de menos sentir, sentir sin miedo a perder y a perderme en el proceso.

Echo de menos querer y ser querida, que no me entiendan pero que quieran hacerlo, que me escuchen hablar de mi verdad, de mi inquietud, de mi pesar. ¿Quién sería la última persona que lo quiso intentar?

Ya no creo en muchas palabras, en muchas acciones, en muchas personas. A mi pesar, hace mucho que no me hacen volar, que no me tientan a saltar, que no sonrío sin pensar.

Echo de menos el calor de quien me abraza y no se va.

Echo de menos sentirte en la oscuridad, en la que vuelvo a temerme a mí misma, y nadie me hace brillar.