Somnàmbul

Allà baix, tot havia perdut el sentit.

Algun cop, qualque va tenir-lo?
Només durant mil·lèsimes de segon vaig pensar que podia tenir-lo, que podia trobar-lo. Però no, m’estava confonent. L’únic que tenia sentit era el moment present.
Podien haver passat hores. Potser només minuts.
Jo vaig sentir-ho com dies.

La meva ment, veloç, no va deixar de connectar raons, veritats, sentiments, capacitats; hipocresia humana, incoherències, situacions intolerables, antipatia generalitzada; monotonia, falta de somnis, d’inquietuds, de lluita.
Falta de riures sincers i felicitat momentània.
Falta de l’èxtasi que em feia sentir viu. I si no m’ho sentia, ho estava?
No sabia com trobar resposta al què era, qui era, o si encara era.
No hi havia res allà que em fes tornar.

Tot estava en moviment, però si em fixava bé, trobava un patró cíclic, un ordre desesperant, un buit existencial. Mòmies, zombies, robots: tots morts. És que jo era l’únic viu que quedava a la terra? A l’univers? M’havia cansat de buscar esperança entre tants cossos perduts de por; d’esperar la llum d’un túnel negre i ombrívol que es feia infinit; i si la vida s’anava a acabar, què feia buscant entre tants cadàvers? Potser es va acabar fa temps i tenia els ulls tancats. Potser vivia en un indret on tothom moria al néixer.
He volgut ser com ells, els he envejat. No veure, ni pensar, ni ser, ni somiar. Sobreviure i existir. Res més. Per què jo havia de ser diferent de la multitud?

Un neix sense vida o el maten?
Tant si val: amb mi no ho havien aconseguit, però em sentia diferent, desplaçat, fora del meu hàbitat. No trobava llar en aquesta terra, o potser era aquesta vida, aquesta època, aquest moment. No em trobava ni em trobaria ningú perquè ningú mirava amb el cor.

A qui gosi llegir-me quan ja no hi sigui aquí.

De mort a mort,
Manel.



Les últimes paraules d’un jove viu van arribar a les meves mans després d’escoltar-lo cridar. Escrivia des d’allà dalt i jo l’observava absent, silenciosa, invisible als seus ulls. Tot i així, semblava veure-ho tot. Tenia la mirada clara, brillant. Les llàgrimes contingudes guardaven tristesa, solitud, i tanta saviesa que feia por, tan jove i inexpert, el que podia arribar a fer si no expressava tot el que amagava dins. El seu món interior cridava per sortir i potser mai ningú va voler escoltar-lo, o no van saber entendre’l.

Es va aixecar i vaig témer. El seu cos semblava flotar, com portat d’un altre planeta, com vingut de molt lluny per observar tota aquesta decrepitud.
A la vora del límit terrestre mirava més enllà. Potser somiava amb volar, o gaudia del vertigen, o respirava l’últim aire del vespre.

Quan va agafar el cotxe, va volar veloçment, el vertigen el va fer sentir viu i es va ofegar amb el seu últim alè.