Les primeres notes a sonar són les del meu cor, que abans de veure’t ja et sent. Cega d’amor, de passió, d’uns nervis eixordadors. Cega, però seguint els teus peus, els teus passos, tots els teus moviments.
Començo a dansar ben forta, decidida, valenta. Ho tinc clar: sé per on anar i he d’aguantar fins al so de les últimes notes. Però un cop més, en tocar-me els teus ulls, jo ja estic perduda. On he de posar les mans? Sembla que tu ho tinguis tot estudiat i no hi ha una cèl·lula del meu cos que se’t resisteixi.
Evito mirar-te. Un mínim contacte em fa tremolar. T’escolto molt a prop i sento el teu riure conscient de la debilitat que em causes; la teva mirada m’instiga a mirar-te i jo lluito, perquè no vull caure amb tanta facilitat.
Però em tens, i ho saps. Soc tota teva des que vaig veure la teva ànima en els teus ulls i la vaig estimar inconscientment.
Intento no caure pel meu propi pes: em costa tenir força quan tot tu em treus l’energia, l’absorbeixes, la fas teva, i et quedes una mica de mi. Em costa no entrebancar-me amb els teus peus, les teves cames, els teus braços i cada part del teu cos. Em costa dominar-me perquè ja no sé on soc, ni qui, ni cap a on vaig, però porta’m així, no em deixis, continua com ho estàs fent, i anem allà on tu vulguis fer-me arribar.
Ja marxo, ho sento. Tant tu com jo sabíem que això anava a acabar. S’acaba el primer ball, però la música continuarà. El meu cor no pararà de bategar fins que no estigui ben lluny, i tot i així, et continuaré sentint en mi.
Una última mirada. Recullo les meves coses en direcció a tu. No et veig del tot: aquests temps no ens deixen veure’ns sencers. Però el miro i et dic adéu, no amb la mà, ni amb el somriure profund que no pots contemplar; et dic adéu amb els ulls i els teus brillen de complicitat.
Els quatre protagonistes d’aquest ball estan extenuats de tanta intensitat. Els únics testimonis de tota aquesta dansa s’han de separar, i desitgen, i saben que d’aquí a una setmana es tornaran a trobar.
Ball interminable: no recordo quan va iniciar i el meu cor no dona mai l’última nota.
Començo a dansar ben forta, decidida, valenta. Ho tinc clar: sé per on anar i he d’aguantar fins al so de les últimes notes. Però un cop més, en tocar-me els teus ulls, jo ja estic perduda. On he de posar les mans? Sembla que tu ho tinguis tot estudiat i no hi ha una cèl·lula del meu cos que se’t resisteixi.
Evito mirar-te. Un mínim contacte em fa tremolar. T’escolto molt a prop i sento el teu riure conscient de la debilitat que em causes; la teva mirada m’instiga a mirar-te i jo lluito, perquè no vull caure amb tanta facilitat.
Però em tens, i ho saps. Soc tota teva des que vaig veure la teva ànima en els teus ulls i la vaig estimar inconscientment.
Intento no caure pel meu propi pes: em costa tenir força quan tot tu em treus l’energia, l’absorbeixes, la fas teva, i et quedes una mica de mi. Em costa no entrebancar-me amb els teus peus, les teves cames, els teus braços i cada part del teu cos. Em costa dominar-me perquè ja no sé on soc, ni qui, ni cap a on vaig, però porta’m així, no em deixis, continua com ho estàs fent, i anem allà on tu vulguis fer-me arribar.
Ja marxo, ho sento. Tant tu com jo sabíem que això anava a acabar. S’acaba el primer ball, però la música continuarà. El meu cor no pararà de bategar fins que no estigui ben lluny, i tot i així, et continuaré sentint en mi.
Una última mirada. Recullo les meves coses en direcció a tu. No et veig del tot: aquests temps no ens deixen veure’ns sencers. Però el miro i et dic adéu, no amb la mà, ni amb el somriure profund que no pots contemplar; et dic adéu amb els ulls i els teus brillen de complicitat.
Els quatre protagonistes d’aquest ball estan extenuats de tanta intensitat. Els únics testimonis de tota aquesta dansa s’han de separar, i desitgen, i saben que d’aquí a una setmana es tornaran a trobar.
Ball interminable: no recordo quan va iniciar i el meu cor no dona mai l’última nota.
No hay comentarios:
Publicar un comentario