Ens tornarem a veure

Feia molt que no la veia passar pel meu bar. No obstant, la reconeixeria en qualsevol lloc d’aquest món. Segurament, no seré l’única persona que no podrà oblidar-la mai. Tant ell com ella tenen un carisma especial, i tenen essència, que ja és molt dir últimament. No sé, semblaven criatures d’un altre món, com caigudes d’una altra època o vida.

Quan van començar a venir al meu bar, l’Agus caminava com si res importés. Ho tenia tot controlat perquè res del que passes l’importava suficient. Un noi, home, adult o jove, bastant volàtil. No tenia edat. Corporalment s’apropava als 30 segurament, però la seva ànima no tocava la terra, i no sabia quant duraria en aquest món. Sens dubte, no estava fet per viure’l. Sempre un pas per davant de tothom, feia jaque en totes les tirades, tenia un objectiu al seu camp de visió però no en la seva vida. Vivia com si no hi hagués demà, vivia per impressionar i ser recordat, perquè sabia que el seu demà podria no arribar mai. Tenia fantasmes, monstres, una veu que afogava a les nits, i no tenia filtre per parlar: el seu discurs estava ben format i cada paraula era un tir al cor de qui l'escoltés, només havies d’esperar a que portés unes copes de més i aguantar la seva xerraria fins arribar al llit. Molts cops, per no dir la majoria, arribava ben acompanyat a casa, però hi havia un petit percentatge de nits en les quals tancava el bar i era jo l’afortunat d’acompanyar-lo al llit, literalment, però sense un final feliç. Van ser poques però suficients per saber que un dia, aquest món, se’l carregaria.

Ella, en canvi… Mirava com si tot importés. Cada detall, cada veu, cada gest, cada persona. No mostrava indiferència per res, no obstant, quan et mirava, només et veia a tu. Les poques converses que vam tenir van ser per cortesia, però sé que ella posava tota la seva ànima en cada paraula, res ho deia per dir, i cada rialla sortia de ben endins. No tothom tenia la sort de compartir aquest mínim contacte amb ella, i jo sabia que cada persona en aquell bar el volia tenir, o volia que desaparegués, que deixes de generar aquella energia que dirigia tots els ulls cap a aquell racó del local. La jove portava moltes vides al món, molta experiència carregada a l’esquena, i transmetia la força suficient per aguantar un centenar més. Tampoc era pas el seu moment temporal, tanmateix, estimava el món com si cada indret fos la seva llar i no es cansés de conèixer-la, tant la llum com la foscor. Era la seva essència, la forma de captar tota l’energia d’aquell bar, i la seva eterna rialla, els motius pels quals mai l’oblidaria i desitjaria cada dia, i cada nit, que tornés a trobar-se amb el seu amant en el meu local.

Tot el que sé, és el que em va explicar ell l’última nit que es van veure. I estic segur que no era tota la veritat, però mai vaig tenir l'oportunitat de contrastar la informació. Aquella nit, ella estava tan espectacular com sempre, i no ho dic pas per la vestimenta: era el seu somriure, els particulars llavis vermells, i els ulls expressius i axispats sense la necessitat de cap substància. Era ella, forta i alegre, tan disposada a escoltar, i a estimar. I allà estava ell, que no tenia un dia massa pitjor que els altres, però tampoc millor, i ja havia fet callar moltes de les veus que li preguntaven què faria demà i quina era la seva meta per continuar.

Quan es veien, s’abraçaven. No entenia molt bé per què, però no es rebien amb un petó, ni dos. S’abraçaven. Ella desprenia tota la seva calor, i ell l’absorbia fins que estava una mica millor. Ella somreia agraïda d’una nit més amb ell, a sabiendas que en un segon s’esfumaria de la seva vida, i tan volàtil com era, fugiria per seguir volant en soledat. Ell l’apartava una mica cada nit, s’allunyava subtilment i la feria intencionadament per no ferir-la futurament, quan ja no pogués controlar els seus actes, ni els seus sentiments.

Aquella nit no li va dir a ella, però m’ho va dir a mi. No van acabar com sempre, al seu llit. La jove va marxar descol·locada, amb un somriure desfet i els ulls amb una brillantor prèvia al plor. Vam tancar el bar els dos, i en aquell instant, el plor que em va sorprendre va ser el meu. Portava tota la nit pensant en ella, en els ulls tristos, en tota l’energia perduda, dispersa sense cap direcció entre les quatre parets del meu local. Vaig guardar-me les llàgrimes per a mi, però vaig veure a l’Agus, amb somriure trist i els ulls vençuts, i no vaig poder contenir el crit:

- Què coi has fet! Saps el que més mal em fa?! Que ho tenies tot planejat! Sempre ho tens tot planejat, els actes, les paraules, les teves expressions. Has jugat les teves cartes de puta mare i has guanyat, però l’has perdut, imbècil, has perdut la persona més autèntica que ha passat mai per aquest bar...

I mentre jo li deia aquestes paraules, ell començava a cantar:

- I hurt myself today, to see if I still feel. I focus on the pain, the only thing that’s real...

Estava cantant Hurt de Johnny Cash com si fos seva!

- Si penses una mica, només una mica, ho entendràs -em va dir, i va seguir cantant- And you could have it all, my empire of dirt. I will let you down. I will make you hurt.

Em va sobtar tant! Però vaig riure amb ell. Tenia tota la raó, i segurament, jo hauria fet el mateix. No el puc culpar. Ho ha fet malament, però es va sentir atrapat i havia de conseguir fugir d’alguna manera. Fugir d’ella, de la seva essència, del seu caràcter acaparador i tan jovial. Fugir de tota la vida que desprenia, convençut que ell mai li compensaria, ni seria suficient, ni l’estimaria de la forma que ella estima. Poques persones estimen com ho feia ella, i moltes després de l’Agus marxarien de la seva vida per aquesta maledicció, o benedicció.

- Només hi ha una cosa que no puc controlar i m’està matant: estimar-la, i fer-ho tan malament.

La seva declaració d’amor va ser l’últim que va dir en tota la nit. El vaig porta a casa, el vaig ficar al llit, i no vaig tornar a saber res d’ella, fins al dia d'avui.

Va entrar al bar molt lentament, mirant totes les parets, tots els racons, però sobretot, va parar la vista als quadres de les parets. Eren dones: rostres, de cos sencer, i amb tots els colors de la paleta. Però en aquelles figures femenines va trobar trets i faccions que li recordaven a si mateixa. Cabells rojos, rialles de llavis vermells, ulls petits però expressius, i altres aspectes del seu cos que algun cop l’Agus va admirar i ella va amagar avergonyida. “Em toques com si em pintessis”, li deia ella mentre l’acariciava per tot el cos. “T’estic pintant”, responia ell, amb els ulls tancats, memoritzant cada detall.

No deixava de somriure, allà parada, tan viva com sempre. Els seus ulls brillaven tant, que en qualsevol moment traurien un mar de llàgrimes de felicitat, melangia i amor. Es va apropar a mi amb el mateix somriure de fa uns anys. Jo encara l’estava admirant.

- Quim! Encara continues aquí? Han passat uns quants anys, i això continua igual! Has cuidat bé el teu racó del món, eh.

- Bonica! Quant de temps! I encara recordes el meu nom. No deixaràs mai de sorprendre’m. Com estàs? Què et porta per aquest indret?

- Qui em porta aquí, diràs! Qui vols que sigui… Però el porto jo, al mateix lloc on tot va començar, i d’alguna forma, també on va acabar. Tu… L’has tornat a veure?

- Sí. Aquests quadres, com et pots imaginar, són tots seus. Són macos, veritat?

- He vist la firma… Són preciosos, com tot el que pinta. Saps que mai em va voler pintar? Quan vam estar junts, vull dir. I no és per ser egocèntrica, però aquests retrats…

- Sí, és clar, ets tu! Et veig en cada un d’ells.

- I què fan aquí?

- Els va portar ell. Primer em va preguntar si voldria penjar algun dels seus quadres en aquestes parets, i quan me'ls va ensenyar… Vaig entendre perfectament per què volia que estiguessin aquí. I ha tornat molts més cops després d’això. Sempre sol, a prendre una cervesa, escoltar música i donar-me conversa. Res més. Durant aquests anys ha canviat molt. És molt més… com tu, no sé com dir-ho. Abans no l’importava res, i ara, tot ho vol. Té fam, fam de vida.

- Quim, quan arribi, no li diguis que hem tingut aquesta conversa, si us plau. Vaig a seure. Gràcies, de veritat. Aquesta és la veritat que volia conèixer, i sé que no hauria sortit d’ell. Gràcies.

Em va somriure com va poder. No va ser pas forçat, però sé que estava molt a prop del plor. Dins seu, tot era un caos: les peces del puzle que mai havia resolt estaven tornant a moure’s, col·locant-se al seu lloc. No era això el que estava buscant, però l’univers li va oferir el que tant havia desitjat en el seu moment.

Vaig apropar-me a la taula per portar-li la cervesa que bevia quan venien els dos.

- Saps per què li he demanat de veure’ns? -em va dir, mirant-me als ulls- Perquè li vaig prometre que m’il·lustraria un llibre.

Vaig riure. I ella també.

- Sí, aquesta és la mentida que no t’has cregut ni tu, ni jo, ni es creurà ell. Però necessitava una justificació coherent per tornar-lo a veure, i sé que ell no ho hagués fet mai, de citar-me. Quan he entrat, m’he adonat que no hauria d’haver esperat tant, que els sentiments no obeeixen la raó. Però, tot passa quan ha de passar. Em faries un favor? Podries posar We’ll meet again, de Johnny Cash?