Em tinc i em perdo

Em costa veure'm. Buscar-me és una recerca diària que m'allunya de tot, i m'apropa a mi. I Tot s'allunya perquè si no m'entenc ni jo, qui m'entendrà?
Però tampoc tinc la inquietud d'explicar-me i és que potser no vull que ningú em vegi, que ningú em trobi. No puc deixar-me veure si ni jo sé qui sóc, ni sé què mostro de mi a l'exterior.
Penso massa i ho sento tot. Sento que espero massa de tot i de tothom i arriba el que ha d'arribar, però no sé si rebo el que he de rebre.
No vull jutjar, no obstant, no entenc el comportament humà, ni el vici, ni la necessitat de fer mal, o de fer-se-la a un mateix.
Per què no invertim més temps a escoltar-nos i menys en torturar-nos? Fer per fer, patim per patir, i al final, poques persones prenen la decisió d'aprendre del trajecte, perquè la majoria es martiritza amb el mateix mal, té pensaments egoistes i avars, i volen conquerir sense pensar en les destrosses personals.
I jo no deixo de pensar, de pensar-me, de trobar-me i perdre'm a l'instant. De preguntar-me on coi és l'error, el problema del meu patiment intern, del meu inconformisme, de les ànsies de més.
On marxo quan fujo?
Què busco en la recerca?
Qui m'acompanya en el camí?

Qui em té lligat el cor perquè no marxi, però el deixa podrir i consumir sense donar-li amor i afecte a canvi?

Què vull que tant busco?
Que vull abandonar sense valor a una explicació?
Explicacions són el que em dec, però estic farta d'escoltar-me, perquè m'entenc però no sé què he de solucionar ni com fer-ho per poder continuar endavant.