Et penso

Vols llegir tot el que he de dir de tu, i vols escoltar-me tant com jo t'escolto a tu.

Vull veure't, i vull mirar-te quan em mires, quan sabem el que diem i el que sentim amb els ulls. Els teus ulls diuen molt, igual que les teves mans en les meves, i els meus braços al teu cos.

Voldria dir-te més, però ni jo em deixo dir. No ets tu al que vull dirigir les meves paraules, o potser no és el moment de dir-les, ni sentir-les.

Voldria sentir-te més, coneixe't encara més del que sembla que ens coneixem, i fins i tot, trobar els teus defectes: així tot seria més fàcil, però no ho és de fácil, i si una cosa he après ja de tot el mal patit, és que sentir ha de ser fàcil, i lliure.

Vull ser lliure de mirar-te, i no ho sóc; vull que siguem lliures de connectar junts, i no ho som.

El millor de coneixe't ha sigut trobar-te en aquest mar. És igual si no és el moment (que no ho és), continuaré agraint que algú com tu s'hagi creuat en el meu camí.

Sento que el camí junts sigui tan curt, però potser ens trobem en un altre carretera i els nostres ulls tornen a veure's i parlar-se.

No em penedeixo del que ha passat, però les coses quan es fan bé, són millors.

No podem fer-ho, no ho hem de fer, i no vull que ens fem mal.

Si ara tenim un bon record, per què hem d'esperar a que es torni amarg?

Et crec quan em parles, i sento cada una de les teves paraules, però hi ha un mal que ens separa que és tan fort com les energies que ens uneixen.

Ho sento. Culpable o no de tot això, sento que hagis de sentir la meva distància mentre recordem que un dia vam ser un, encara que ens separessin uns mil·límetres d'aire.