Sobreviure

Quan penso en "sobreviure" tinc por. Quan penso que algú pot estar vivint així sento impotència. Quan sé que ets tu el que està sobrevivint no puc evitar estimar-te.

Estimar-te com afecte, com amor, com a companya de vida que no vol deixar-te morir, perquè quan un sobreviu, mai sap si està més a prop de viure que de morir. I no vull que et passi, no vull que marxis.

Sobreviure com a mode de viure quan no saps viure.

Sobreviure per mi no és una opció. És l'última opció de tot el meu ventall d'oportunitats, i no vull caure en ella. No vull viure com si viure en un pou on tinc les provisions necessàries per viure fos suficient; no vull viure en un estat en el qual res em fa completament feliç, en el que no sé qui sóc, ni que vull, ni com estic perquè sempre estic igual. Apàtica, buscant un sentit que no trobo, buscant algú que em faci sentir, lluitant contra mi mateixa per no trobar res.

T'estimo perquè et dol estar així, perquè no vols conformar-te i perquè lluites. I si vols, no lluites sol.