Mon amour

Vaig trobar-me de nou en trobar-te.
Vaig sentir-me atrapada en mi durant uns dies negres, foscos, en els que no trobava les raons ni tampoc la sortida. Vaig sentir-me buida amb mi i amb el món. Res em venia de gust, res m'omplia com abans: havia perdut el sentit tot el que abans m'agradava, i pensava que la solució era canviar la meva vida per complet i trobar-me de nou. El que vaig descobrir amb el temps és que no era jo el problema, que tot el que feia era el que m'agradava fer, però hi havia alguna cosa que em feia de vel i no em deixava ser feliç. I vaig apartar el vel.
No obstant, abans d'apartar-lo, a tu ja et veia, a tu ja t'havia trobat i tu no m'has vist fins fa poc (o no ho has fet)
En els moments difícils vas ser una espurna encantadora de felicitat, vas reviure el meu foc i les ganes de veure, parlar, i riure amb algú sense por a fer-me mal. I me'l feia de mal, però me'l feia jo mateixa mentre acceptava el que estava molt clar (o no ho estava tant). Me'l feia jo perquè no podia parar: no volia deixar de veure't, parlar-te, i fer-te riure perquè tot això és el que em feia viure una mica fora del meu mal, encara que darrere del meu vel. I vas ser una empenta, una ajuda, una llum; vas ser un xoc de realitat per adonar-me que el meu vel mai més em faria riure ni viure com tu, que mai més seria espurna ni foc.
No va ser fàcil cap pas, ni treure el vel ni acceptar que encara que per mi fossis foc, jo per tu només estava provocant flama i dolor. Dolor per tu, perquè no pots escollir quan s'encén la flama, i dolor per mi, que ja tenia el foc ben viu.
No vull acceptar que és impossible, perquè res ho és (encara que hi hagi factors externs que ho dificultin) però fa mal sentir que potser mai serà res, sent ja tot el que és (que no és poc). Ja no podem quedar-nos en el "no som res" per tot el que som sense dir-ho, i no vull quedar-me en el "no som més perquè no podem". Em nego a deixar-te marxar tan fàcil de la meva vida, de mi.
Tinc por a no trobar-me en ningú com m'he trobat en tu. Tinc por que no t'estiguis trobant amb mi com jo ho he fet amb tu. Sóc de les que creu que les mirades parlen, que els gestos ho diuen tot i que les energies existeixen i nosaltres no parem d'atreure'ns. No puc no creure en la teva mirada quan la trobo quan et miro i em somrius. No puc no voler-te amb mi cada vegada que pronuncies el meu nom i de sobte tot és menys important perquè tu em parles, em mires, em fas riure un cop més. No puc no creure en tu, en un nosaltres, quan ja no em veig sense tu.
Mira'm uns cops més que no puc sortir de la teva mirada. Parla'm una mica més que vull trobar-te els defectes i estimar-los. Riu per sempre, encara que no sigui amb mi, i fes-me viure.