Tempesta de neu

No sé quants cops escriuré sobre tu. Espero que més dels que pensava, i aquest cop no l'esperava.

Ahir quan et mirava, no podia deixar d'observar-te: els teus ulls són d'un marró clar, semblants als meus, amb alguna taca a la pupil·la, i d'això mai m'havia adonat; les teves mans plenes d'anells, que et treus abans d'anar al llit; i els teus cabells arrissats, que cada cop són més rossos pel sol, però que no t'agraden perquè et treuen força.

La força surt de dins, amor, i jo ahir, també et vaig veure més petit.

Potser és que mai m'havia atrevit a mirar-te tan d'aprop i tan fixament als ulls, però ahir en veure't em vas semblar més jove, més nen, més innocent, més dolgut, i menys fort.

Ningú m'ha tocat com tu ho fas. Ningú m'acaricia igual.

"Sempre em toques com si em pintessis". "T'estic pintant". Però no és veritat, però t'estimo igual.

M'encantaria saber que penses, o millor, què sents quan em toques. M'agradaria saber si amb totes les altres és igual.

Ahir va ser increïble poder mirar-te als ulls: mai m'havia sentit tan cómode per fer-ho, tan lliure, ni tan forta.

Quan et vaig conèixer, vaig sentir que no podria amb la teva personalitat, que em menjaries, però mai em vas deixar veure't per dintre de veritat, mai t'havia sentit tan tu, tan nu.

Ahir vaig sentir que ens veiem, que ens miràvem de veritat, als ulls, i dintre d'ells.

Ahir era el dia. Ho vaig sentir en tot moment. Tenia clar que et trobaria, que et veuria per últim cop en molts mesos (o qui sap quant de temps)

Tu no te'n recordaràs, però per mi va ser un detall important portar la faldilla amb la qual ens vam conèixer. "Recordes quan ens vam conèixer? -em vas dir ahir- estàvem a la Boheme. Tu i jo vam esmorzar a un bar amb Guàrdies Civils i banderes d'Espanya". Com oblidar aquells dies, amor! Com oblidar-te.

Sempre m'ha impactat veure't, i em costa saber com actuar, però ahir amb tu va ser fàcil: amb tu no puc ser una altra persona.

Massa directa, massa valenta, massa atrevida, massa boja -pot pensar la gent- però així és com visc, i per això t'he pogut dir tot el que t'havia de dir (encara que em quedi tot un món per expressar-te)

Trobava tant a faltar la teva olor... Va ser com tornar a respirar: només en abraçar-te em vas fer sentir llar, llibertat. Vaig tornar a sentir que podia abraçar-te sense tenir por.

Sense tenir por, encara sabent que s'acabaria i marxaria lluny.

Tot amb tu és efímer, fugaç. Després de tu, s'acaba el món tal com el coneixia.

Tsunami, huracà, tempesta de neu: silenciós, profund, terminal.

Pots continuar demanant-me que t'abraci:

no deixaria de fer-ho mai.

Jo no puc demanar-te que m'estimis, però pots deixar que et demostri que tenir por no serveix de res, que allunyant-me de tu no marxaré abans.

No et preguntes per què acabem sempre als mateixos carrers de la ciutat?

No sé quan serà el nostre moment, però dubto que això nostre s'acabi aquí: ens trobaríem amb els ulls tancats.

Ets tu, i sóc jo, sens dubte.
La vida no ens ho farà tot.

Tot és obra dels dos. Si tu vols