Haz de luz

Algunas personas me han considerado un poco lunática, y otras, lo harán.

No intentaré justificarme nunca por como soy: yo no busco explicaciones en los demás, ni pretendo que las encuentren en mí.

Intento sonar coherente, que ya es mucho, pero no hay ningún motivo por el que creer en lo que digo si es que no te interesa creerme, o te cuesta demasiado. 

Yo creo en muchas cosas, y cada vez creo más en mí.

Me creo mis intuiciones, mis sensaciones, y mis sentimientos. Y no hablo en vano si nombro las energías: sé que están, pero quizás tú no las quieras ver.

Yo las intuyo, las siento y me las creo.

Me creo a mí misma cuando me digo que no he sentido una mirada como la suya en mucho tiempo. Me creo, porque sé cuando siento, y sé reconocer lo que siento.

Siento esa energía que me une a ella desde que me miró por primera vez a los ojos, y no pude creerme que me estuviera mirando a mí. Y no me estaba simplemente viendo, me estaba mirando.

Muy pocas personas miran a los ojos. Hay que ser valiente para mirar a los ojos directamente: puedes acabar descubriendo a una persona, y pueden llegar a descubrirte a ti.

Sentí que me leía toda, y cuando estuvo dentro, ya no pude sacarla de mí. Me vi atrapada en un instante que no avanzaba. El mundo cambió su velocidad, y ya no pude atender a nada más sabiendo que estaba allí. Me atrapó toda ella: su mirada, su sonrisa más sincera, y toda esa energía que había conectado con la mía.

Nunca unos centímetros se me habían hecho tan pesados, pero no fue hasta que me abrazó, cuando supe que de aquel calor no saldría viva, y ahora siento frío lejos.

Lo siento, pero ahora viene la parte menos veraz para muchas, y la más profunda para mí.

Siento como si en otra vida ya la hubiera abrazado, como si sus manos ya me hubieran tocado: como si todo esto solo fuera una farsa, una actuación en la que las dos hacemos como si fuéramos desconocidas para poner a prueba al destino.

O quizás, simplemente tenga demasiado miedo a confesarle todo lo que he sentido en unos instantes porque muchas se han reído de mí, y de las demás no me importa, pero no es con cualquiera con quien quiero estar: es con ella.

Tienes estrellas por ojos:

Guías en la oscuridad,

Y me pierdes en ellos.

Me pierdo en ti.

En tu voz paciente y decidida,

En tus pequeñas manos expresivas

Y en tu más sentida sonrisa.

Quiero perderme más cerca de ti,

Encontrarme en el calor de tus brazos

Y arder cerca de tus ideas.

Quiero que me sigas mirando hacia dentro

Y descubras cómo siento.

¡Y cómo siento!

O cómo te siento. 

Ardo lejos

Una página en blanco.
Ayer sabía que decirte, hoy ya no.
Ayer quería decirte tanto... ¿Y que pasó?
Nada quizás. Todo, y adiós.

Sentí calor en tus brazos, y dejé de sentirlo. Y echo de menos ese calor, pero no a ti, pero no tu calor.

Dejé de sentirte. No eras tú. Si sigo buscando calor, pensando en unos brazos, recordando unas manos: la misma cama, el mismo abrazo, los mismos besos, las mismas caricias.

¿Cuándo saldrás de mí?
Mentiría se dijera que no quiero volver a estar en ti y contigo, si dijera que no te recuerdo en cada artista, si dijera que no te veo en otros.

Tengo frío. Frío dentro.
Me falta algo: me falto yo.
¿Dónde me dejé?
¿Dónde me olvidé?

En ese abrazo,
En ese cuarto,
En esa cama.

Aún hay algo de mí en ti.
Seguirás estando tú aquí,
Pero no estás.

Tempesta de neu

No sé quants cops escriuré sobre tu. Espero que més dels que pensava, i aquest cop no l'esperava.

Ahir quan et mirava, no podia deixar d'observar-te: els teus ulls són d'un marró clar, semblants als meus, amb alguna taca a la pupil·la, i d'això mai m'havia adonat; les teves mans plenes d'anells, que et treus abans d'anar al llit; i els teus cabells arrissats, que cada cop són més rossos pel sol, però que no t'agraden perquè et treuen força.

La força surt de dins, amor, i jo ahir, també et vaig veure més petit.

Potser és que mai m'havia atrevit a mirar-te tan d'aprop i tan fixament als ulls, però ahir en veure't em vas semblar més jove, més nen, més innocent, més dolgut, i menys fort.

Ningú m'ha tocat com tu ho fas. Ningú m'acaricia igual.

"Sempre em toques com si em pintessis". "T'estic pintant". Però no és veritat, però t'estimo igual.

M'encantaria saber que penses, o millor, què sents quan em toques. M'agradaria saber si amb totes les altres és igual.

Ahir va ser increïble poder mirar-te als ulls: mai m'havia sentit tan cómode per fer-ho, tan lliure, ni tan forta.

Quan et vaig conèixer, vaig sentir que no podria amb la teva personalitat, que em menjaries, però mai em vas deixar veure't per dintre de veritat, mai t'havia sentit tan tu, tan nu.

Ahir vaig sentir que ens veiem, que ens miràvem de veritat, als ulls, i dintre d'ells.

Ahir era el dia. Ho vaig sentir en tot moment. Tenia clar que et trobaria, que et veuria per últim cop en molts mesos (o qui sap quant de temps)

Tu no te'n recordaràs, però per mi va ser un detall important portar la faldilla amb la qual ens vam conèixer. "Recordes quan ens vam conèixer? -em vas dir ahir- estàvem a la Boheme. Tu i jo vam esmorzar a un bar amb Guàrdies Civils i banderes d'Espanya". Com oblidar aquells dies, amor! Com oblidar-te.

Sempre m'ha impactat veure't, i em costa saber com actuar, però ahir amb tu va ser fàcil: amb tu no puc ser una altra persona.

Massa directa, massa valenta, massa atrevida, massa boja -pot pensar la gent- però així és com visc, i per això t'he pogut dir tot el que t'havia de dir (encara que em quedi tot un món per expressar-te)

Trobava tant a faltar la teva olor... Va ser com tornar a respirar: només en abraçar-te em vas fer sentir llar, llibertat. Vaig tornar a sentir que podia abraçar-te sense tenir por.

Sense tenir por, encara sabent que s'acabaria i marxaria lluny.

Tot amb tu és efímer, fugaç. Després de tu, s'acaba el món tal com el coneixia.

Tsunami, huracà, tempesta de neu: silenciós, profund, terminal.

Pots continuar demanant-me que t'abraci:

no deixaria de fer-ho mai.

Jo no puc demanar-te que m'estimis, però pots deixar que et demostri que tenir por no serveix de res, que allunyant-me de tu no marxaré abans.

No et preguntes per què acabem sempre als mateixos carrers de la ciutat?

No sé quan serà el nostre moment, però dubto que això nostre s'acabi aquí: ens trobaríem amb els ulls tancats.

Ets tu, i sóc jo, sens dubte.
La vida no ens ho farà tot.

Tot és obra dels dos. Si tu vols

Cobarde

A veces, me es imposible no pensar en ti.
Si cierro los ojos, aún puedo recordar tu olor, el olor que me impactó desde el primer segundo en que te acercaste, cuando me miraste a los ojos, y fascinado, me dijiste que no habías visto pupilas tan dilatadas como las mías.
No, yo no me había tomado nada esa noche.
Y sí, yo aún puedo recordarlo todo.
Tus pupilas, no tan dilatadas, no confesaban que tú no estabas en tus plenas facultades, y por eso sigo preguntándome si recuerdas mirarme a los ojos.
No, yo no puedo dejar de pensar en ti.
Y sí, yo aún recuerdo tu tercera pupila.

A veces, me sigo preguntando si tú piensas en mi.
Mi coche me recuerda a ti. Tu mano en mi pierna, tu voz cuestionándose mis capacidades de conducción, y tu mirada de fascinación.
Prometo que nadie me había mirado así, que nadie me había sentido tanto en una mirada.
Prometo que no podré mirar a los ojos de nadie como a los tuyos, ni me dirá tanto una forma de mirar.

Un 3 de marzo, unos San Fermines, un zumo de melocotón, y un hotel en la playa.
Un concierto de Lágrimas de Sangre, un "como estás" en eusquera, y la forma tan especial que tienes de transportar aire positivo y crear nueva energía.

Tú, y tu forma de decirme que no habías conocido a nadie que te viera como yo, ni que estuviera siempre un paso por delante de ti. Esa forma, tu mirada, y tu gran conmoción, fueron las razones por las que te creí.

No, no pude demostrártelo suficiente esa noche.
Y sí, me has demostrado suficiente que eres un cobarde.

Cobarde, o no te recuerda a mi un acento uruguayo?
O tu querido amigo Jon, o el genio de las pastillas?
O unas vistas al mar, y un amanecer temprano?

Cobarde, o no pudiste responderme?
O no quisiste conocerme?
O no sentiste suficiente?

Cobarde, o no me recuerdas ya?

Sentir-te bé

Crec que ara mateix no em podria negar.

Un cop més. No te'l demanaré, però tan debò ho facis.

No és por, és que no vull desencadenar aquest desastre.

No és per mi; si fos per mi, ja hauria caigut. Continua sent per tu i les teves condicions de vida.

Potser no ets tu, però no m'importa. Vaig veure suficient en aquells ulls per creure't i estimar-te. Vaig veure suficient com per necessitar que siguin els teus braços els que m'abracin ara.

No t'ho diré jo, però els necessito, i el necessito aquí.

Vull saber que sents, i no sóc capaç de preguntar-te. No vull fer-te caure, vull pensar que tot va bé sense mi, que em penses menys, que ja no em necessites. Vull creure que m'has superat, i que poc a poc m'oblidaràs, encara que sigui dur.

Si marxes ara no sabré si eres tu. Si marxes ara ningú m'abraçarà. Si no et deixo marxar et faré més mal que bé, i no em toca ser egoista.

Però en el cas que no marxessis, que fossis aquí... No et podria tornar a dir que no.

No tinc forces. No vull fer-ho.

Et vull sentir.

Et penso

Vols llegir tot el que he de dir de tu, i vols escoltar-me tant com jo t'escolto a tu.

Vull veure't, i vull mirar-te quan em mires, quan sabem el que diem i el que sentim amb els ulls. Els teus ulls diuen molt, igual que les teves mans en les meves, i els meus braços al teu cos.

Voldria dir-te més, però ni jo em deixo dir. No ets tu al que vull dirigir les meves paraules, o potser no és el moment de dir-les, ni sentir-les.

Voldria sentir-te més, coneixe't encara més del que sembla que ens coneixem, i fins i tot, trobar els teus defectes: així tot seria més fàcil, però no ho és de fácil, i si una cosa he après ja de tot el mal patit, és que sentir ha de ser fàcil, i lliure.

Vull ser lliure de mirar-te, i no ho sóc; vull que siguem lliures de connectar junts, i no ho som.

El millor de coneixe't ha sigut trobar-te en aquest mar. És igual si no és el moment (que no ho és), continuaré agraint que algú com tu s'hagi creuat en el meu camí.

Sento que el camí junts sigui tan curt, però potser ens trobem en un altre carretera i els nostres ulls tornen a veure's i parlar-se.

No em penedeixo del que ha passat, però les coses quan es fan bé, són millors.

No podem fer-ho, no ho hem de fer, i no vull que ens fem mal.

Si ara tenim un bon record, per què hem d'esperar a que es torni amarg?

Et crec quan em parles, i sento cada una de les teves paraules, però hi ha un mal que ens separa que és tan fort com les energies que ens uneixen.

Ho sento. Culpable o no de tot això, sento que hagis de sentir la meva distància mentre recordem que un dia vam ser un, encara que ens separessin uns mil·límetres d'aire.

hurt

Perdona, tu creus en l'amor?

Et vaig conèixer en un moment en el que no tenia suficients motius per creure en l'amor. Potser cap. Potser una mica d'esperança en alguna cosa millor.

Et vaig conèixer i et vaig dir que sí, que l'amor existia, d'una forma eterna en l'instant, però no en el temps.

L'amor és per sempre?

L'amor no serà per sempre, però sé que el teu record en mi estarà durant un "sempre" molt llarg, encara que no etern en el temps, però sí en l'instant.

Vas aparèixer del no-res amb aquestes preguntes, i jo reia perquè feia molt que ningú em feia riure, però volia escoltar-te. Sempre volia, sempre he volgut. La teva veu m'himnotitzava en aquell bar, en aquell carrer, en aquell sofà. La teva veu, que té to, color, ritme i cançó. 

Torna'm a tocar alguna cosa si us plau; mai he sentit tant amb cap veu en directe.

Tinc la teva olor en mi. Tinc tan interioritzada la teva olor que puc sentir-la sense tenir-te aprop, només tancant els ulls. Tinc la teva olor tan dins que la sento en algú però en ningú com en tu. Vull sentir-la en tu; vull sentir-te aprop.

On ets? Per què quan et veig no ets tu el que em mires? Ja no em veus? 

No em vols veure i jo necessito mirar-te als ulls i que em parlis com abans, però ja no ets tu.

Ja no ets tu qui em mira. No sé qui ets. 

Ja no tinc por de veure't, tinc por de trobar algú altre en tu, de no veure't com abans.

Encara t'estimo en l'instant i en l'espai en que tot era art, màgia i fusió.

Encara tinc un bon record al que estimar, malgrat tots als que no.