Somnàmbul

Allà baix, tot havia perdut el sentit.

Algun cop, qualque va tenir-lo?
Només durant mil·lèsimes de segon vaig pensar que podia tenir-lo, que podia trobar-lo. Però no, m’estava confonent. L’únic que tenia sentit era el moment present.
Podien haver passat hores. Potser només minuts.
Jo vaig sentir-ho com dies.

La meva ment, veloç, no va deixar de connectar raons, veritats, sentiments, capacitats; hipocresia humana, incoherències, situacions intolerables, antipatia generalitzada; monotonia, falta de somnis, d’inquietuds, de lluita.
Falta de riures sincers i felicitat momentània.
Falta de l’èxtasi que em feia sentir viu. I si no m’ho sentia, ho estava?
No sabia com trobar resposta al què era, qui era, o si encara era.
No hi havia res allà que em fes tornar.

Tot estava en moviment, però si em fixava bé, trobava un patró cíclic, un ordre desesperant, un buit existencial. Mòmies, zombies, robots: tots morts. És que jo era l’únic viu que quedava a la terra? A l’univers? M’havia cansat de buscar esperança entre tants cossos perduts de por; d’esperar la llum d’un túnel negre i ombrívol que es feia infinit; i si la vida s’anava a acabar, què feia buscant entre tants cadàvers? Potser es va acabar fa temps i tenia els ulls tancats. Potser vivia en un indret on tothom moria al néixer.
He volgut ser com ells, els he envejat. No veure, ni pensar, ni ser, ni somiar. Sobreviure i existir. Res més. Per què jo havia de ser diferent de la multitud?

Un neix sense vida o el maten?
Tant si val: amb mi no ho havien aconseguit, però em sentia diferent, desplaçat, fora del meu hàbitat. No trobava llar en aquesta terra, o potser era aquesta vida, aquesta època, aquest moment. No em trobava ni em trobaria ningú perquè ningú mirava amb el cor.

A qui gosi llegir-me quan ja no hi sigui aquí.

De mort a mort,
Manel.



Les últimes paraules d’un jove viu van arribar a les meves mans després d’escoltar-lo cridar. Escrivia des d’allà dalt i jo l’observava absent, silenciosa, invisible als seus ulls. Tot i així, semblava veure-ho tot. Tenia la mirada clara, brillant. Les llàgrimes contingudes guardaven tristesa, solitud, i tanta saviesa que feia por, tan jove i inexpert, el que podia arribar a fer si no expressava tot el que amagava dins. El seu món interior cridava per sortir i potser mai ningú va voler escoltar-lo, o no van saber entendre’l.

Es va aixecar i vaig témer. El seu cos semblava flotar, com portat d’un altre planeta, com vingut de molt lluny per observar tota aquesta decrepitud.
A la vora del límit terrestre mirava més enllà. Potser somiava amb volar, o gaudia del vertigen, o respirava l’últim aire del vespre.

Quan va agafar el cotxe, va volar veloçment, el vertigen el va fer sentir viu i es va ofegar amb el seu últim alè.

Ball de supermercat

Les primeres notes a sonar són les del meu cor, que abans de veure’t ja et sent. Cega d’amor, de passió, d’uns nervis eixordadors. Cega, però seguint els teus peus, els teus passos, tots els teus moviments.
Començo a dansar ben forta, decidida, valenta. Ho tinc clar: sé per on anar i he d’aguantar fins al so de les últimes notes. Però un cop més, en tocar-me els teus ulls, jo ja estic perduda. On he de posar les mans? Sembla que tu ho tinguis tot estudiat i no hi ha una cèl·lula del meu cos que se’t resisteixi.
Evito mirar-te. Un mínim contacte em fa tremolar. T’escolto molt a prop i sento el teu riure conscient de la debilitat que em causes; la teva mirada m’instiga a mirar-te i jo lluito, perquè no vull caure amb tanta facilitat.
Però em tens, i ho saps. Soc tota teva des que vaig veure la teva ànima en els teus ulls i la vaig estimar inconscientment.
Intento no caure pel meu propi pes: em costa tenir força quan tot tu em treus l’energia, l’absorbeixes, la fas teva, i et quedes una mica de mi. Em costa no entrebancar-me amb els teus peus, les teves cames, els teus braços i cada part del teu cos. Em costa dominar-me perquè ja no sé on soc, ni qui, ni cap a on vaig, però porta’m així, no em deixis, continua com ho estàs fent, i anem allà on tu vulguis fer-me arribar.

Ja marxo, ho sento. Tant tu com jo sabíem que això anava a acabar. S’acaba el primer ball, però la música continuarà. El meu cor no pararà de bategar fins que no estigui ben lluny, i tot i així, et continuaré sentint en mi.
Una última mirada. Recullo les meves coses en direcció a tu. No et veig del tot: aquests temps no ens deixen veure’ns sencers. Però el miro i et dic adéu, no amb la mà, ni amb el somriure profund que no pots contemplar; et dic adéu amb els ulls i els teus brillen de complicitat.
Els quatre protagonistes d’aquest ball estan extenuats de tanta intensitat. Els únics testimonis de tota aquesta dansa s’han de separar, i desitgen, i saben que d’aquí a una setmana es tornaran a trobar.

Ball interminable: no recordo quan va iniciar i el meu cor no dona mai l’última nota.

Ens tornarem a veure

Feia molt que no la veia passar pel meu bar. No obstant, la reconeixeria en qualsevol lloc d’aquest món. Segurament, no seré l’única persona que no podrà oblidar-la mai. Tant ell com ella tenen un carisma especial, i tenen essència, que ja és molt dir últimament. No sé, semblaven criatures d’un altre món, com caigudes d’una altra època o vida.

Quan van començar a venir al meu bar, l’Agus caminava com si res importés. Ho tenia tot controlat perquè res del que passes l’importava suficient. Un noi, home, adult o jove, bastant volàtil. No tenia edat. Corporalment s’apropava als 30 segurament, però la seva ànima no tocava la terra, i no sabia quant duraria en aquest món. Sens dubte, no estava fet per viure’l. Sempre un pas per davant de tothom, feia jaque en totes les tirades, tenia un objectiu al seu camp de visió però no en la seva vida. Vivia com si no hi hagués demà, vivia per impressionar i ser recordat, perquè sabia que el seu demà podria no arribar mai. Tenia fantasmes, monstres, una veu que afogava a les nits, i no tenia filtre per parlar: el seu discurs estava ben format i cada paraula era un tir al cor de qui l'escoltés, només havies d’esperar a que portés unes copes de més i aguantar la seva xerraria fins arribar al llit. Molts cops, per no dir la majoria, arribava ben acompanyat a casa, però hi havia un petit percentatge de nits en les quals tancava el bar i era jo l’afortunat d’acompanyar-lo al llit, literalment, però sense un final feliç. Van ser poques però suficients per saber que un dia, aquest món, se’l carregaria.

Ella, en canvi… Mirava com si tot importés. Cada detall, cada veu, cada gest, cada persona. No mostrava indiferència per res, no obstant, quan et mirava, només et veia a tu. Les poques converses que vam tenir van ser per cortesia, però sé que ella posava tota la seva ànima en cada paraula, res ho deia per dir, i cada rialla sortia de ben endins. No tothom tenia la sort de compartir aquest mínim contacte amb ella, i jo sabia que cada persona en aquell bar el volia tenir, o volia que desaparegués, que deixes de generar aquella energia que dirigia tots els ulls cap a aquell racó del local. La jove portava moltes vides al món, molta experiència carregada a l’esquena, i transmetia la força suficient per aguantar un centenar més. Tampoc era pas el seu moment temporal, tanmateix, estimava el món com si cada indret fos la seva llar i no es cansés de conèixer-la, tant la llum com la foscor. Era la seva essència, la forma de captar tota l’energia d’aquell bar, i la seva eterna rialla, els motius pels quals mai l’oblidaria i desitjaria cada dia, i cada nit, que tornés a trobar-se amb el seu amant en el meu local.

Tot el que sé, és el que em va explicar ell l’última nit que es van veure. I estic segur que no era tota la veritat, però mai vaig tenir l'oportunitat de contrastar la informació. Aquella nit, ella estava tan espectacular com sempre, i no ho dic pas per la vestimenta: era el seu somriure, els particulars llavis vermells, i els ulls expressius i axispats sense la necessitat de cap substància. Era ella, forta i alegre, tan disposada a escoltar, i a estimar. I allà estava ell, que no tenia un dia massa pitjor que els altres, però tampoc millor, i ja havia fet callar moltes de les veus que li preguntaven què faria demà i quina era la seva meta per continuar.

Quan es veien, s’abraçaven. No entenia molt bé per què, però no es rebien amb un petó, ni dos. S’abraçaven. Ella desprenia tota la seva calor, i ell l’absorbia fins que estava una mica millor. Ella somreia agraïda d’una nit més amb ell, a sabiendas que en un segon s’esfumaria de la seva vida, i tan volàtil com era, fugiria per seguir volant en soledat. Ell l’apartava una mica cada nit, s’allunyava subtilment i la feria intencionadament per no ferir-la futurament, quan ja no pogués controlar els seus actes, ni els seus sentiments.

Aquella nit no li va dir a ella, però m’ho va dir a mi. No van acabar com sempre, al seu llit. La jove va marxar descol·locada, amb un somriure desfet i els ulls amb una brillantor prèvia al plor. Vam tancar el bar els dos, i en aquell instant, el plor que em va sorprendre va ser el meu. Portava tota la nit pensant en ella, en els ulls tristos, en tota l’energia perduda, dispersa sense cap direcció entre les quatre parets del meu local. Vaig guardar-me les llàgrimes per a mi, però vaig veure a l’Agus, amb somriure trist i els ulls vençuts, i no vaig poder contenir el crit:

- Què coi has fet! Saps el que més mal em fa?! Que ho tenies tot planejat! Sempre ho tens tot planejat, els actes, les paraules, les teves expressions. Has jugat les teves cartes de puta mare i has guanyat, però l’has perdut, imbècil, has perdut la persona més autèntica que ha passat mai per aquest bar...

I mentre jo li deia aquestes paraules, ell començava a cantar:

- I hurt myself today, to see if I still feel. I focus on the pain, the only thing that’s real...

Estava cantant Hurt de Johnny Cash com si fos seva!

- Si penses una mica, només una mica, ho entendràs -em va dir, i va seguir cantant- And you could have it all, my empire of dirt. I will let you down. I will make you hurt.

Em va sobtar tant! Però vaig riure amb ell. Tenia tota la raó, i segurament, jo hauria fet el mateix. No el puc culpar. Ho ha fet malament, però es va sentir atrapat i havia de conseguir fugir d’alguna manera. Fugir d’ella, de la seva essència, del seu caràcter acaparador i tan jovial. Fugir de tota la vida que desprenia, convençut que ell mai li compensaria, ni seria suficient, ni l’estimaria de la forma que ella estima. Poques persones estimen com ho feia ella, i moltes després de l’Agus marxarien de la seva vida per aquesta maledicció, o benedicció.

- Només hi ha una cosa que no puc controlar i m’està matant: estimar-la, i fer-ho tan malament.

La seva declaració d’amor va ser l’últim que va dir en tota la nit. El vaig porta a casa, el vaig ficar al llit, i no vaig tornar a saber res d’ella, fins al dia d'avui.

Va entrar al bar molt lentament, mirant totes les parets, tots els racons, però sobretot, va parar la vista als quadres de les parets. Eren dones: rostres, de cos sencer, i amb tots els colors de la paleta. Però en aquelles figures femenines va trobar trets i faccions que li recordaven a si mateixa. Cabells rojos, rialles de llavis vermells, ulls petits però expressius, i altres aspectes del seu cos que algun cop l’Agus va admirar i ella va amagar avergonyida. “Em toques com si em pintessis”, li deia ella mentre l’acariciava per tot el cos. “T’estic pintant”, responia ell, amb els ulls tancats, memoritzant cada detall.

No deixava de somriure, allà parada, tan viva com sempre. Els seus ulls brillaven tant, que en qualsevol moment traurien un mar de llàgrimes de felicitat, melangia i amor. Es va apropar a mi amb el mateix somriure de fa uns anys. Jo encara l’estava admirant.

- Quim! Encara continues aquí? Han passat uns quants anys, i això continua igual! Has cuidat bé el teu racó del món, eh.

- Bonica! Quant de temps! I encara recordes el meu nom. No deixaràs mai de sorprendre’m. Com estàs? Què et porta per aquest indret?

- Qui em porta aquí, diràs! Qui vols que sigui… Però el porto jo, al mateix lloc on tot va començar, i d’alguna forma, també on va acabar. Tu… L’has tornat a veure?

- Sí. Aquests quadres, com et pots imaginar, són tots seus. Són macos, veritat?

- He vist la firma… Són preciosos, com tot el que pinta. Saps que mai em va voler pintar? Quan vam estar junts, vull dir. I no és per ser egocèntrica, però aquests retrats…

- Sí, és clar, ets tu! Et veig en cada un d’ells.

- I què fan aquí?

- Els va portar ell. Primer em va preguntar si voldria penjar algun dels seus quadres en aquestes parets, i quan me'ls va ensenyar… Vaig entendre perfectament per què volia que estiguessin aquí. I ha tornat molts més cops després d’això. Sempre sol, a prendre una cervesa, escoltar música i donar-me conversa. Res més. Durant aquests anys ha canviat molt. És molt més… com tu, no sé com dir-ho. Abans no l’importava res, i ara, tot ho vol. Té fam, fam de vida.

- Quim, quan arribi, no li diguis que hem tingut aquesta conversa, si us plau. Vaig a seure. Gràcies, de veritat. Aquesta és la veritat que volia conèixer, i sé que no hauria sortit d’ell. Gràcies.

Em va somriure com va poder. No va ser pas forçat, però sé que estava molt a prop del plor. Dins seu, tot era un caos: les peces del puzle que mai havia resolt estaven tornant a moure’s, col·locant-se al seu lloc. No era això el que estava buscant, però l’univers li va oferir el que tant havia desitjat en el seu moment.

Vaig apropar-me a la taula per portar-li la cervesa que bevia quan venien els dos.

- Saps per què li he demanat de veure’ns? -em va dir, mirant-me als ulls- Perquè li vaig prometre que m’il·lustraria un llibre.

Vaig riure. I ella també.

- Sí, aquesta és la mentida que no t’has cregut ni tu, ni jo, ni es creurà ell. Però necessitava una justificació coherent per tornar-lo a veure, i sé que ell no ho hagués fet mai, de citar-me. Quan he entrat, m’he adonat que no hauria d’haver esperat tant, que els sentiments no obeeixen la raó. Però, tot passa quan ha de passar. Em faries un favor? Podries posar We’ll meet again, de Johnny Cash?

Em tinc i em perdo

Em costa veure'm. Buscar-me és una recerca diària que m'allunya de tot, i m'apropa a mi. I Tot s'allunya perquè si no m'entenc ni jo, qui m'entendrà?
Però tampoc tinc la inquietud d'explicar-me i és que potser no vull que ningú em vegi, que ningú em trobi. No puc deixar-me veure si ni jo sé qui sóc, ni sé què mostro de mi a l'exterior.
Penso massa i ho sento tot. Sento que espero massa de tot i de tothom i arriba el que ha d'arribar, però no sé si rebo el que he de rebre.
No vull jutjar, no obstant, no entenc el comportament humà, ni el vici, ni la necessitat de fer mal, o de fer-se-la a un mateix.
Per què no invertim més temps a escoltar-nos i menys en torturar-nos? Fer per fer, patim per patir, i al final, poques persones prenen la decisió d'aprendre del trajecte, perquè la majoria es martiritza amb el mateix mal, té pensaments egoistes i avars, i volen conquerir sense pensar en les destrosses personals.
I jo no deixo de pensar, de pensar-me, de trobar-me i perdre'm a l'instant. De preguntar-me on coi és l'error, el problema del meu patiment intern, del meu inconformisme, de les ànsies de més.
On marxo quan fujo?
Què busco en la recerca?
Qui m'acompanya en el camí?

Qui em té lligat el cor perquè no marxi, però el deixa podrir i consumir sense donar-li amor i afecte a canvi?

Què vull que tant busco?
Que vull abandonar sense valor a una explicació?
Explicacions són el que em dec, però estic farta d'escoltar-me, perquè m'entenc però no sé què he de solucionar ni com fer-ho per poder continuar endavant.

Consumiéndome

A veces me da miedo sentir tan fuerte este "Hambre Invisible" que lo quiere todo y no se sacia con nada. Es inevitable, inexplicable, interminable y eterna. O ojalá lo sea.
No sé salir de aquí, ni concebir otra forma de vida fuera de la inquietud del seguir haciéndolo todo por no poder estar quieta.
No, no me concibo sin movimiento, estancada, vacía y muerta. No me perdono ni un segundo no sentido, ni infeliz por no estar cómoda, por sentirme fuera de lugar o lejos de mí. No me permito no ser yo, no amar todo lo que hago y hacer lo que me apasiona. No puedo parar de aprender, de descubrir, de conocer y de encontrar. No quiero perder la oportunidad de nada ni de nadie, porque todo pasa, está pasando, y quiero que pase por aquí, por dentro de mí.
Mi mundo interior siente ansias de vida, de sentir, de encontrar la misma ingravidez en otros ojos.
Siempre con la sensación de estar volando, de estar de paso, de chocar con miles de esencias que no sienten la existencia, y de rozar a otras que deslumbran, que son vida llena, completa y explosiva.
Sentir que el cambio es necesario, que el movimiento siempre aporta cosas nuevas y que sin sorpresas uno no aprende, ni se conoce, ni explota todo el potencial que guarda dentro. Que soy estrella fugaz que no quiere aterrizar ni estallar, que busca nuevas estrellas que conocer, planetas, asteroides, meteoritos e incluso agujeros negros donde perderse.
Que busco más y siempre encuentro sin saber qué quiero encontrar.
Que lo quiero todo y vivo despacio y con prisas. Que aprecio lo que pasa como si fuera breve, y amo lo que se queda para que no se vuelva a marchar. Que tengo miedo a perderlo todo o a marcharme yo. Que me pierdo en cada esquina y me vuelvo a conocer.
Que no sé quien soy y lucho por quien quiero ser y lo que quiero llegar a ser. Que todo se me escapa, como el tiempo, el viento, el frío, y el olor de tu piel. Que todo permanece en algún lugar de mi interior más tiempo del que está fuera, y vuelve a mí de vez en cuando para hacerme sentir de nuevo.
Que todo lo que he vivido me ha hecho así, pero son las ganas de seguir viviendo las que me llevan hasta allí, hasta aquí, hasta mí.

Inèrcia

A vegades m'agradaria ser lliure.
Ser lliure com qui no espera res de ningú, com qui no té fe en la humanitat i no li cal estimar.
Lliure com qui no li cal ser estimat.

Voldria ser lliure per volar alt, sense pensar en totes les persones, coses i sentiments que deixo a baix.
Voldria no tenir una àncora al cor que es queda atrapada en tantes roques que no senten res.
Voldria no tenir les ales mullades per les llàgrimes, les meves i les dels altres.
Voldria que ningú mates a perdigons els pardals que tinc al cap.
Voldria nadar lluny sense por a ficar el cap en tanta immensitat, on no es veu res, però milions d'incògnites s'amaguen, desitjoses de respirar l'aire que a mi em falta.
Voldria sentir-te al costat sense sentir soledat.
Voldria estimar-me en silenci i fer callar el meu espant.

A vegades m'agradaria ser lliure, i d'altres, la inèrcia m'atrapa, m'ofega i em mata.
La inèrcia que calla veus i inquietuds.
La inèrcia que crea roques sense sentiments.
La inèrcia que apaga plors i eixuga llàgrimes.
La inèrcia que mata els pardals del teu cap.
La inèrcia que no deixa que et llancis a la mar.
La inèrcia que amaga la soledat.
La inèrcia que no et deixa estimar.

M'agradaria ser lliure, però no si he de pagar el preu de deixar d'estimar l'humà.

Oscuridad

Lo echo de menos todo, pero no a ti.

Echo de menos esos ojos que miran directamente al alma, que ven todo lo que tengo por sacar, por contar, por llorar, por reír, por sentir. Esos ojos introspectivos que no tienen miedo a expresar, que tienen brillo suficiente como para iluminar toda la oscuridad y que me defienden de mis miedos, retándome a superarlos. Esos ojos... Y qué daría yo por ver esos ojos mirándome, como nadie me ha mirado; desnudándome, sin necesitar de perder ropa alguna; haciéndome temblar de tanta energía que transmiten.

Echo de menos respirar consciente de que lo hago. Cerrar los ojos y sentir tranquilidad. Que no me falte nada y vuelva la seguridad. 

Echo de menos la mano que me sujeta sin ser consiente de que me mantiene de pie, estable y sólida, aunque un huracán nos arrasara. Ya no es el exterior el que me asusta. Es de mí de quien necesito protección, y no sabes como agradezco ese abrazo que me recuerda que sigo aquí, y que sigo viva.

Y echo de menos sentir, sentir sin miedo a perder y a perderme en el proceso.

Echo de menos querer y ser querida, que no me entiendan pero que quieran hacerlo, que me escuchen hablar de mi verdad, de mi inquietud, de mi pesar. ¿Quién sería la última persona que lo quiso intentar?

Ya no creo en muchas palabras, en muchas acciones, en muchas personas. A mi pesar, hace mucho que no me hacen volar, que no me tientan a saltar, que no sonrío sin pensar.

Echo de menos el calor de quien me abraza y no se va.

Echo de menos sentirte en la oscuridad, en la que vuelvo a temerme a mí misma, y nadie me hace brillar.

Haz de luz

Algunas personas me han considerado un poco lunática, y otras, lo harán.

No intentaré justificarme nunca por como soy: yo no busco explicaciones en los demás, ni pretendo que las encuentren en mí.

Intento sonar coherente, que ya es mucho, pero no hay ningún motivo por el que creer en lo que digo si es que no te interesa creerme, o te cuesta demasiado. 

Yo creo en muchas cosas, y cada vez creo más en mí.

Me creo mis intuiciones, mis sensaciones, y mis sentimientos. Y no hablo en vano si nombro las energías: sé que están, pero quizás tú no las quieras ver.

Yo las intuyo, las siento y me las creo.

Me creo a mí misma cuando me digo que no he sentido una mirada como la suya en mucho tiempo. Me creo, porque sé cuando siento, y sé reconocer lo que siento.

Siento esa energía que me une a ella desde que me miró por primera vez a los ojos, y no pude creerme que me estuviera mirando a mí. Y no me estaba simplemente viendo, me estaba mirando.

Muy pocas personas miran a los ojos. Hay que ser valiente para mirar a los ojos directamente: puedes acabar descubriendo a una persona, y pueden llegar a descubrirte a ti.

Sentí que me leía toda, y cuando estuvo dentro, ya no pude sacarla de mí. Me vi atrapada en un instante que no avanzaba. El mundo cambió su velocidad, y ya no pude atender a nada más sabiendo que estaba allí. Me atrapó toda ella: su mirada, su sonrisa más sincera, y toda esa energía que había conectado con la mía.

Nunca unos centímetros se me habían hecho tan pesados, pero no fue hasta que me abrazó, cuando supe que de aquel calor no saldría viva, y ahora siento frío lejos.

Lo siento, pero ahora viene la parte menos veraz para muchas, y la más profunda para mí.

Siento como si en otra vida ya la hubiera abrazado, como si sus manos ya me hubieran tocado: como si todo esto solo fuera una farsa, una actuación en la que las dos hacemos como si fuéramos desconocidas para poner a prueba al destino.

O quizás, simplemente tenga demasiado miedo a confesarle todo lo que he sentido en unos instantes porque muchas se han reído de mí, y de las demás no me importa, pero no es con cualquiera con quien quiero estar: es con ella.

Tienes estrellas por ojos:

Guías en la oscuridad,

Y me pierdes en ellos.

Me pierdo en ti.

En tu voz paciente y decidida,

En tus pequeñas manos expresivas

Y en tu más sentida sonrisa.

Quiero perderme más cerca de ti,

Encontrarme en el calor de tus brazos

Y arder cerca de tus ideas.

Quiero que me sigas mirando hacia dentro

Y descubras cómo siento.

¡Y cómo siento!

O cómo te siento. 

Ardo lejos

Una página en blanco.
Ayer sabía que decirte, hoy ya no.
Ayer quería decirte tanto... ¿Y que pasó?
Nada quizás. Todo, y adiós.

Sentí calor en tus brazos, y dejé de sentirlo. Y echo de menos ese calor, pero no a ti, pero no tu calor.

Dejé de sentirte. No eras tú. Si sigo buscando calor, pensando en unos brazos, recordando unas manos: la misma cama, el mismo abrazo, los mismos besos, las mismas caricias.

¿Cuándo saldrás de mí?
Mentiría se dijera que no quiero volver a estar en ti y contigo, si dijera que no te recuerdo en cada artista, si dijera que no te veo en otros.

Tengo frío. Frío dentro.
Me falta algo: me falto yo.
¿Dónde me dejé?
¿Dónde me olvidé?

En ese abrazo,
En ese cuarto,
En esa cama.

Aún hay algo de mí en ti.
Seguirás estando tú aquí,
Pero no estás.

Tempesta de neu

No sé quants cops escriuré sobre tu. Espero que més dels que pensava, i aquest cop no l'esperava.

Ahir quan et mirava, no podia deixar d'observar-te: els teus ulls són d'un marró clar, semblants als meus, amb alguna taca a la pupil·la, i d'això mai m'havia adonat; les teves mans plenes d'anells, que et treus abans d'anar al llit; i els teus cabells arrissats, que cada cop són més rossos pel sol, però que no t'agraden perquè et treuen força.

La força surt de dins, amor, i jo ahir, també et vaig veure més petit.

Potser és que mai m'havia atrevit a mirar-te tan d'aprop i tan fixament als ulls, però ahir en veure't em vas semblar més jove, més nen, més innocent, més dolgut, i menys fort.

Ningú m'ha tocat com tu ho fas. Ningú m'acaricia igual.

"Sempre em toques com si em pintessis". "T'estic pintant". Però no és veritat, però t'estimo igual.

M'encantaria saber que penses, o millor, què sents quan em toques. M'agradaria saber si amb totes les altres és igual.

Ahir va ser increïble poder mirar-te als ulls: mai m'havia sentit tan cómode per fer-ho, tan lliure, ni tan forta.

Quan et vaig conèixer, vaig sentir que no podria amb la teva personalitat, que em menjaries, però mai em vas deixar veure't per dintre de veritat, mai t'havia sentit tan tu, tan nu.

Ahir vaig sentir que ens veiem, que ens miràvem de veritat, als ulls, i dintre d'ells.

Ahir era el dia. Ho vaig sentir en tot moment. Tenia clar que et trobaria, que et veuria per últim cop en molts mesos (o qui sap quant de temps)

Tu no te'n recordaràs, però per mi va ser un detall important portar la faldilla amb la qual ens vam conèixer. "Recordes quan ens vam conèixer? -em vas dir ahir- estàvem a la Boheme. Tu i jo vam esmorzar a un bar amb Guàrdies Civils i banderes d'Espanya". Com oblidar aquells dies, amor! Com oblidar-te.

Sempre m'ha impactat veure't, i em costa saber com actuar, però ahir amb tu va ser fàcil: amb tu no puc ser una altra persona.

Massa directa, massa valenta, massa atrevida, massa boja -pot pensar la gent- però així és com visc, i per això t'he pogut dir tot el que t'havia de dir (encara que em quedi tot un món per expressar-te)

Trobava tant a faltar la teva olor... Va ser com tornar a respirar: només en abraçar-te em vas fer sentir llar, llibertat. Vaig tornar a sentir que podia abraçar-te sense tenir por.

Sense tenir por, encara sabent que s'acabaria i marxaria lluny.

Tot amb tu és efímer, fugaç. Després de tu, s'acaba el món tal com el coneixia.

Tsunami, huracà, tempesta de neu: silenciós, profund, terminal.

Pots continuar demanant-me que t'abraci:

no deixaria de fer-ho mai.

Jo no puc demanar-te que m'estimis, però pots deixar que et demostri que tenir por no serveix de res, que allunyant-me de tu no marxaré abans.

No et preguntes per què acabem sempre als mateixos carrers de la ciutat?

No sé quan serà el nostre moment, però dubto que això nostre s'acabi aquí: ens trobaríem amb els ulls tancats.

Ets tu, i sóc jo, sens dubte.
La vida no ens ho farà tot.

Tot és obra dels dos. Si tu vols

Cobarde

A veces, me es imposible no pensar en ti.
Si cierro los ojos, aún puedo recordar tu olor, el olor que me impactó desde el primer segundo en que te acercaste, cuando me miraste a los ojos, y fascinado, me dijiste que no habías visto pupilas tan dilatadas como las mías.
No, yo no me había tomado nada esa noche.
Y sí, yo aún puedo recordarlo todo.
Tus pupilas, no tan dilatadas, no confesaban que tú no estabas en tus plenas facultades, y por eso sigo preguntándome si recuerdas mirarme a los ojos.
No, yo no puedo dejar de pensar en ti.
Y sí, yo aún recuerdo tu tercera pupila.

A veces, me sigo preguntando si tú piensas en mi.
Mi coche me recuerda a ti. Tu mano en mi pierna, tu voz cuestionándose mis capacidades de conducción, y tu mirada de fascinación.
Prometo que nadie me había mirado así, que nadie me había sentido tanto en una mirada.
Prometo que no podré mirar a los ojos de nadie como a los tuyos, ni me dirá tanto una forma de mirar.

Un 3 de marzo, unos San Fermines, un zumo de melocotón, y un hotel en la playa.
Un concierto de Lágrimas de Sangre, un "como estás" en eusquera, y la forma tan especial que tienes de transportar aire positivo y crear nueva energía.

Tú, y tu forma de decirme que no habías conocido a nadie que te viera como yo, ni que estuviera siempre un paso por delante de ti. Esa forma, tu mirada, y tu gran conmoción, fueron las razones por las que te creí.

No, no pude demostrártelo suficiente esa noche.
Y sí, me has demostrado suficiente que eres un cobarde.

Cobarde, o no te recuerda a mi un acento uruguayo?
O tu querido amigo Jon, o el genio de las pastillas?
O unas vistas al mar, y un amanecer temprano?

Cobarde, o no pudiste responderme?
O no quisiste conocerme?
O no sentiste suficiente?

Cobarde, o no me recuerdas ya?

Sentir-te bé

Crec que ara mateix no em podria negar.

Un cop més. No te'l demanaré, però tan debò ho facis.

No és por, és que no vull desencadenar aquest desastre.

No és per mi; si fos per mi, ja hauria caigut. Continua sent per tu i les teves condicions de vida.

Potser no ets tu, però no m'importa. Vaig veure suficient en aquells ulls per creure't i estimar-te. Vaig veure suficient com per necessitar que siguin els teus braços els que m'abracin ara.

No t'ho diré jo, però els necessito, i el necessito aquí.

Vull saber que sents, i no sóc capaç de preguntar-te. No vull fer-te caure, vull pensar que tot va bé sense mi, que em penses menys, que ja no em necessites. Vull creure que m'has superat, i que poc a poc m'oblidaràs, encara que sigui dur.

Si marxes ara no sabré si eres tu. Si marxes ara ningú m'abraçarà. Si no et deixo marxar et faré més mal que bé, i no em toca ser egoista.

Però en el cas que no marxessis, que fossis aquí... No et podria tornar a dir que no.

No tinc forces. No vull fer-ho.

Et vull sentir.

Et penso

Vols llegir tot el que he de dir de tu, i vols escoltar-me tant com jo t'escolto a tu.

Vull veure't, i vull mirar-te quan em mires, quan sabem el que diem i el que sentim amb els ulls. Els teus ulls diuen molt, igual que les teves mans en les meves, i els meus braços al teu cos.

Voldria dir-te més, però ni jo em deixo dir. No ets tu al que vull dirigir les meves paraules, o potser no és el moment de dir-les, ni sentir-les.

Voldria sentir-te més, coneixe't encara més del que sembla que ens coneixem, i fins i tot, trobar els teus defectes: així tot seria més fàcil, però no ho és de fácil, i si una cosa he après ja de tot el mal patit, és que sentir ha de ser fàcil, i lliure.

Vull ser lliure de mirar-te, i no ho sóc; vull que siguem lliures de connectar junts, i no ho som.

El millor de coneixe't ha sigut trobar-te en aquest mar. És igual si no és el moment (que no ho és), continuaré agraint que algú com tu s'hagi creuat en el meu camí.

Sento que el camí junts sigui tan curt, però potser ens trobem en un altre carretera i els nostres ulls tornen a veure's i parlar-se.

No em penedeixo del que ha passat, però les coses quan es fan bé, són millors.

No podem fer-ho, no ho hem de fer, i no vull que ens fem mal.

Si ara tenim un bon record, per què hem d'esperar a que es torni amarg?

Et crec quan em parles, i sento cada una de les teves paraules, però hi ha un mal que ens separa que és tan fort com les energies que ens uneixen.

Ho sento. Culpable o no de tot això, sento que hagis de sentir la meva distància mentre recordem que un dia vam ser un, encara que ens separessin uns mil·límetres d'aire.

hurt

Perdona, tu creus en l'amor?

Et vaig conèixer en un moment en el que no tenia suficients motius per creure en l'amor. Potser cap. Potser una mica d'esperança en alguna cosa millor.

Et vaig conèixer i et vaig dir que sí, que l'amor existia, d'una forma eterna en l'instant, però no en el temps.

L'amor és per sempre?

L'amor no serà per sempre, però sé que el teu record en mi estarà durant un "sempre" molt llarg, encara que no etern en el temps, però sí en l'instant.

Vas aparèixer del no-res amb aquestes preguntes, i jo reia perquè feia molt que ningú em feia riure, però volia escoltar-te. Sempre volia, sempre he volgut. La teva veu m'himnotitzava en aquell bar, en aquell carrer, en aquell sofà. La teva veu, que té to, color, ritme i cançó. 

Torna'm a tocar alguna cosa si us plau; mai he sentit tant amb cap veu en directe.

Tinc la teva olor en mi. Tinc tan interioritzada la teva olor que puc sentir-la sense tenir-te aprop, només tancant els ulls. Tinc la teva olor tan dins que la sento en algú però en ningú com en tu. Vull sentir-la en tu; vull sentir-te aprop.

On ets? Per què quan et veig no ets tu el que em mires? Ja no em veus? 

No em vols veure i jo necessito mirar-te als ulls i que em parlis com abans, però ja no ets tu.

Ja no ets tu qui em mira. No sé qui ets. 

Ja no tinc por de veure't, tinc por de trobar algú altre en tu, de no veure't com abans.

Encara t'estimo en l'instant i en l'espai en que tot era art, màgia i fusió.

Encara tinc un bon record al que estimar, malgrat tots als que no.

Paulatino

Te echo en falta, a ti, que no sé si has llegado.

Te echo en falta durante las noches, y te querría cerca, muy cerca, sintiendo cada poro de tu cuerpo, el calor que desprendes cuando estamos juntos, y el movimiento de tu pecho al respirar plácidamente dormido.

Echo en falta mi yo cuando me miras, sonriéndome, abrazándome, besándome, y queriendo todo mi cuerpo.

Tu roce pausado, tus sacudidas, el ansia y el deseo. 

Mi roce cálido, mi cuerpo a mil, el fuego y el placer.

Quiero tu olor constantemente. No quiero que desaparezcas de mí.

Quiero verte mirándome. Quiero verte sentir.

Quiero hablarte y que me hables: me gusta como nos escuchamos.

Quiero esa conexión tan nuestra que no encuentro en nadie igual.

Quiero entenderte, si me dejas. Quiero dejar que me entiendas, o intentarlo.

Quiero tanto, pero sólo te quiero a ti, que no sé si ya has aparecido o estás por venir.

Te echo en falta y te quiero, como si ya estuvieras o ya hubieras pasado por aquí.

¿Hasta luego?

No diré que no me lo esperaba, que no creía posible el hecho de que tuvieras pareja, porque fue mi gran temor desde el principio, desde el primer día que entraste y lo hiciste con ella.

Tampoco negaré que mi esperanza no dejó de crecer en todos estos meses. Te vi solo y pensé que todo había acabado y que ahora tendríamos la oportunidad, y podría hacerte sonreír, cogerte de la mano, acompañarte.

Y no me arrepiento de nada, ni de haber empezado algo, ni de haberlo terminado (por desgracia).

No me arrepiento de mirarte todas esos sábados con la esperanza de que sonrías al verme, ni de saludarte feliz de verte, ni de ilusionarme con cada adiós que era un "hasta luego". 

Siempre esperando que vuelvas, aun ahora, pero que vuelvas diferente. Ya no me sirve una sonrisa ni una mirada que me promete todo lo que no puede ser.

No puede ser. ¿Sabes cómo duele querer y no poder? Sí, supongo que tú más que yo, y lo siento. Lo siento porque puede parecer que soy cobarde, que no hago suficiente por ti, por amor. Lo siento porque aquí yo no puedo hacer más que irme o quedarme, y la decisión la tienes tú y el paso debes darlo antes que yo.

Aún me falta la respiración, me va el corazón a mil y me quedo sin palabras. Aún me haces sentir lo mismo que cuando no sabía tu nombre, y ahora que lo sé... No puedo dejarte ni sacarte de mí.

Tres días maravillosos. Yo sólo esperaba tus mensajes, tú sonreías como hace mucho que no hacías.

Yo pensando en ti queriéndote libre, tú sintiendo que lo eras un poco después de tanto atrapado.

Yo luchando una guerra que no es mía, tú olvidando la guerra cuando yo estaba ahí.

Tu voz, prometo no olvidarla y estar enamorada de ella hasta que pueda decirme que por fin somos solo los dos, que no hay nada que esconder, que podemos, y que quieres.

Yo quiero, pero no pediré nada que no puedas darme. No tengo derecho, solo tengo amor para ti.

Quiero más de ti

Quiero que me quieras sin querer. Y no sé si estamos los dos o simplemente soy yo
y todo esto sólo brilla para mí. Que es todo luces, falta de respiración, nervios
y el corazón a mil. Que es tu mirada en mí y no poder ni hablar.
Que tengo todo por contarte y mucho por sentir. Que te quiero
en mí y aquí y no hago más que callar. Que seré yo
o no seremos. Que serás tú o nadie. Que ¿Quién eres?
Que te quiero conocer y escucharte y mirarte
siempre que quiera. Que te quiero cerca
y no sé donde estás. Que vengas.
Que vuelvas. Otra más
y te prometo que sí,
que podré.
Que ahora puedo,
y quiero más.

Quiero que nos volvamos a ver

No puedo dejar de pensarte. Si solo tuviera la oportunidad de decirte algo más que un simple hola...  No quiero que vuelvas a pasar por delante sin más. Te quiero más cerca de lo que te puedo tener en ese supermercado, delante de una caja registradora, mirándome con suerte a un metro, y por desgracia a muchos más. No sé qué querrás decirme con esas miradas, solo espero que sea lo mismo que dicen las mías cuando te encuentro. Y es que siempre que te encuentro me quedo sin voz, y me siento ridícula, y me muero por dentro. Tantas cosas quiero decirte y saber de ti... Pensaba que no volverías, que tardaría muchos fines de semana en volverte a ver, y ahí estas, otro sábado, entrando para verme y hablarme. Y otro sábado que sale mal, que te observo de lejos, te saludo como si en ese gesto pudiera decirte que te quedes, y me miras como si alejarte te doliera. ¿Por que seguimos alejándonos si lo único que queremos en acercarnos todo lo posible?

Quiero verte. Quiero que vuelvas. Y esta vez quiero decírtelo. 

No es solo suerte, es valentía, y de eso tengo mucha desde que te quiero en cotidianidad, no solo los sábados.

Rota

Siempre he tenido debilidad por las cosas rotas: relojes, galletas, calcetines, jerséis, espejos... Objetos que se han roto por el uso, por el paso del tiempo, por un mal golpe; pero que aun estar rotos, continúan funcionando.

No tengo pasión por solucionar cosas, ni arreglarlas. No es por eso.

Tengo tendencia a verme reflejada en ellos, en objetos rotos, incompletos, imperfectos, pero que funcionan. Nunca se está del todo rota. Un objeto no es inservible del todo; una persona no deja de ser al romperse, simplemente es diferente.

Tuve un reloj roto. Tenia brechas en el vidrio y seguía funcionando. Me gustaba llevarlo, se asemejaba a mí, pero al contrario: yo estaba rota por dentro y hacia fuera seguía siendo yo, funcionando igual, pero sin ningún motivo para hacerlo.

Uso ropa rota, calcetines gastados, jerséis con manchas y agujeros, ropa interior vieja... Todo sigue siendo útil, y merece ser utilizado por alguien mientras haga su función. Yo nunca estuve rota del todo. Lo sé, porque al fin y al cabo, pude reconstruirme y volver a ser yo. Una nunca lo está, pero necesita a alguien que se lo diga. Yo necesité a alguien que tuviera más claro que yo que yo misma superaría ese momento gris y podría volver a sentir; yo necesité a alguien que me hiciera reír y sentir que todo seguía mientras yo estaba derrotada; yo necesité fuerza, y cuando una misma no la encuentra dentro, debe aceptarla de fuera.

Solo una misma puede conocer el mal, la brecha en el cristal, el agujero o el vacío existente, pero es muy difícil superarlo cuando tú misma no te tienes confianza. Y no debes sentirte peor por eso: todo el mundo tiene derecho a pedir ayuda, y a necesitarla.

Vull sortir

On està la gent que vol estimar? On estan les persones en aquest món ple de cossos sense ànima?

La gent ha deixat d'estimar, ha deixat de sentir.

Pocs s'arrisquen a sentir el millor sentiment, però també el pitjor de tots: l'amor.

Sentir i patir amor. Tot en un.

La gent no s'esforça en aprendre a estimar i es dediquen a fer-ho veure, o a evitar-ho. Es poden evitar els sentiments o només es pot fugir fins estar massa lluny com perque et toquin?

La gent menteix, il·lusiona, traïciona i et decep, però hi ha persones que estimen amb brillantor als ulls, amb l'ànima plena d'esperança i amb tot el cor. I només per l'oportunitat de conèixer algú tan viu i intens val la pena caure en totes les decepcions de persones buides i falses.

Com pot fer tant mal la decepció?

No vull continuar sentint-la, és massa dura.

A vegades és tan fàcil confiar que no t'entra al cap que pugui ser tot mentida, que tanta intensitat no pots estar sentint-la només tu. Però sí, pot passar.

Existeixen cossos que no senten, que no s'il·lusionen, i el que és pitjor: que no volen fer-ho. Però quan t'adones que has conegut algú així, i que l'estimes, que l'aprecies, que té un lloc en la teva vida, ja és massa tard: ja has caigut. I he caigut fort.